DIÀLEGS

BIBIANA MOTOS AMORES

0. ESTACIÓ DE TREN. INT/D
De dia, entre les 9h i les 10h del matí aproximadament. Observem l’interior de l’estació de trens, com la multitud de gent va pujant i baixant les escales mecàniques de l’estació, enormes cues d’espera per comprar el bitllet del tren, gent assentada esperant a fer temps...
S’enfoca un gran rellotge que es troba postrat a la paret. En un primer pla, veiem la figura del nostre protagonista: en Marc, una noi d’una estatura estàndard, d’uns 30 anys aproximadament. Marc es troba enfront del rellotge observant l’hora.
1. ESTACIÓ DE TREN. INT/D
Marc continua mirant el rellotge, i pensant si tindrà temps d’agafar el tren.
Amb el bitllet ja comprat i guardat a la butxaca de la seva jaqueta de pell, pensa que tindrà temps suficient per anar abans al lavabo. Agafa la seva petita motxilla, se la penja a l’esquena i sense pensar-s’ho es dirigeix al lavabo.
2. LAVABO. INT/D
En Marc es troba a dintre al lavabo de l’estació. El que no sabíem fins ara, és que en Marc té problemes alhora d’orinar ja que fa cosa d’un mes que no orina regularment, li costa.
El protagonista es troba dret, apunt per orinar. Es comença a descordar el botó del pantaló, i abans de que es baixi la cremallera, entra un nen d’entre 7 i 8 anys, primet, i més aviat, bastant baixet. En Marc es comença a posar incòmode i nerviós al sentir-se observat pel nen.
MARC:
Et passa alguna cosa?
En Marc es mira el nen que es troba just al seu costat dret. El nen sembla molt curiós.
NEN:
No, no em passa res...(amb veu aguda)
El nen ajup el cap i mira cap a un altre costat, mentre es toca la part de davant dels pantalons.
MARC:
I doncs que mires tant? Segur que no et passa res?

Bibiana Motos Amores 2n de Comunicació Cultural Creació Audiovisual

NEN:
Bueno, es que... es que tinc un problema...no arribo per poder fer pipi..(amb veu vergonyosa)
MARC:
I perquè no vas a l’altre que t’hi podràs assentar?
NEN:
Perquè jo ja sóc un nen gran! I vull fer-ho aquí
MARC:
Aaah vale, perdó! Doncs avia’m que podem fer... entre els dos ja farem alguna coseta.
El nen amb una cara un xic trista es mira en Marc i aquest decideix d’ajudar-lo. En Marc es torna a cordar els pantalons, es posa a darrere del nen i l’aixeca per sota dels braços perquè el nen pugui orinar tranquil·lament. La situació és una mica còmica i incòmode, ja que no es trobaven sols i la gent els mira amb un somriure.
Un cop el nen acaba, en Marc el torna a deixar a terra, i el nen es puja els pantalons ràpidament.
NEN:
Moltes gràcies, i perdo perquè no el volia molestar. Haig de marxar que la mama m’està esperant a fora ja fa una estona! Adéu!
MARC:
(En Marc li toca amb una mà el cap volent-se acomiadar del nen) De res home! Per això estem (amb una entonació bastant irònica)
3. LAVABO. INT/D
Un cop sembla que en Marc es torna a baixar els pantalons, sent uns cops al terra que s’acosten cap a ell. És un avi que camina amb un bastó. L’avi es posa al seu costat i en Marc fa com si res i intenta orinar. L’avi, però se’l comença a mirar amb cara de preocupació ja que veu que li costa...
AVI:
Aiii jove! Qui pogués tornar a la teva edat, jo no tenia tants problemes...(mentre deixa el bastó al costat perquè no caigui)
En Marc mira a l’avi i fa com si res, no l’escolta, però l’avi insisteix a treure-li conversa.
AVI:
Quan jo era jove aquests problemes no els teníem pas, segurament et deu costar per l’estrès que portes a sobre perquè la joventut d’avui en dia no pareu, esteu tot el dia amunt i avall...però si vols t’ajudo?

Bibiana Motos Amores 2n de Comunicació Cultural Creació Audiovisual

En Marc cada vegada es posa més nerviós, i l’avi es posa més i més pesat. En Marc continua sense poder orinar i es sent molt observat ja que l’avi no li treu ull de sobre.
MARC:
No, no, no cal que m’ajudi, però gràcies (intenta mirar cap un altre costat, però l’avi continua insistint)
AVI:
Que no et faci vergonya jove! Que tot queda amb família (amb un to graciós i rialler)
L’avi comença a fer pipi, però en Marc continua sense poder, la situació sembla que se li fa una mica difícil i no es pot concentrar de cap de les maneres. L’avi, un cop acaba, agafa el bastó i se’l mira una altre vegada havíem si finalment vol ajuda o no, però sembla a ser que no.
AVI:
Bé jove, que no sigui res! Intenta relaxar-te (amb un xic d’ironia)
En Marc al·lucinava per moments, era la segona vegada que l’interrompien, i cada vegada es posava més nerviós.
En Marc va tancar els ulls, va respirar profundament i va intentar concentrar-se per poder marxar lo més aviat possible. Però sembla que la sort no estava al seu favor. Per la seva dreta va aparèixer una noia amb uns pits exuberants i amb una melena morena fins la cintura. Així era impossible concentrar-se. En Marc se la va mirar de dalt abaix, sense saber què dir.
MARC:
Perdona, (amb cara de sorprès) però crec que t’has equivocat de lavabo, el de noies esta al costat!
La noia se’l va mirar amb un somriure i es va acostar a ell. En Marc va respirar profundament, no podia creure’s el que estava veient.
NOIA:
Vols dir? Jo crec que no guapo!
La noia es disposava a descordar-se els pantalons, en Marc no s’ho podia creure, amb la boca oberta continua sense poder orinar, mentre s’aguantava el membre.
Quan de sobte, en Marc veu que la noia no és el que sembla, aquesta tenia un gran membre entre les cames. A en Marc li va faltar temps per fer un pas enrere.
MARC:

Bibiana Motos Amores 2n de Comunicació Cultural Creació Audiovisual

(Amb una cara d’incertesa) Ostia! Aquí no hi ha qui pugui pixar tranquil! Me’n vaig! Ja esta bé tu..
En Marc es puja els pantalons emprenyat, agafa la seva motxilla, marxa d’aquells lavabos sense haver orinat i mira el rellotge i veu que ha perdut el tren. En Marc desesperat i ja rendit el veiem assentat esperant el tren.

BIBIANA MOTOS (Segona versió)

Bibiana Motos Amores 2n de Comunicació Cultural Creació Audiovisual  

GUIÓ

0. ESTACIÓ DE TREN. INT/D
De dia, entre les 9h i les 10h del matí aproximadament. Observem l’interior de l’estació de trens, com la multitud de gent va pujant i baixant les escales mecàniques de l’estació, enormes cues d’espera per comprar el bitllet del tren, gent assentada esperant a fer temps...
S’enfoca un gran rellotge que es troba postrat a la paret. En un primer pla, veiem la figura del nostre protagonista: en Marc, una noi d’una estatura estàndard, d’uns 30 anys aproximadament. Marc es troba enfront del rellotge observant l’hora.
1. ESTACIÓ DE TREN. INT/D
Marc continua mirant el rellotge, i pensant si tindrà temps d’agafar el tren.
Amb el bitllet ja comprat i guardat a la butxaca de la seva jaqueta de pell, pensa que tindrà temps suficient per anar abans al lavabo. Agafa la seva petita motxilla, se la penja a l’esquena i sense pensar-s’ho es dirigeix al lavabo.
2. LAVABO. INT/D
En Marc es troba a dintre al lavabo de l’estació. El que no sabíem fins ara, és que en Marc té problemes alhora d’orinar ja que fa cosa d’un mes que no orina regularment, li costa.
El protagonista es troba dret, apunt per orinar. Es comença a descordar el botó del pantaló, i abans de que es baixi la cremallera, entra un nen d’entre 7 i 8 anys, primet, i més aviat, bastant baixet. En Marc es comença a posar incòmode i nerviós al sentir-se observat pel nen.
MARC:
Et passa alguna cosa?
En Marc es mira el nen que es troba just al seu costat dret. El nen sembla molt curiós.
NEN:
No, no em passa res...(amb veu aguda)
El nen ajup el cap i mira cap a un altre costat, mentre es toca la part de davant dels pantalons.
MARC:
I doncs que mires tant? Segur que no et passa res?

Bibiana Motos Amores 2n de Comunicació Cultural Creació Audiovisual

NEN:
Bueno, es que... es que tinc un problema...no arribo per poder fer pipi..(amb veu vergonyosa)
MARC:
I perquè no vas a l’altre que t’hi podràs assentar?
NEN:
Perquè jo ja sóc un nen gran! I vull fer-ho aquí
MARC:
Aaah vale, perdó! Doncs avia’m que podem fer... entre els dos ja farem alguna coseta.
El nen amb una cara un xic trista es mira en Marc i aquest decideix d’ajudar-lo. En Marc es torna a cordar els pantalons, es posa a darrere del nen i l’aixeca per sota dels braços perquè el nen pugui orinar tranquil·lament. La situació és una mica còmica i incòmode, ja que no es trobaven sols i la gent els mira amb un somriure.
Un cop el nen acaba, en Marc el torna a deixar a terra, i el nen es puja els pantalons ràpidament.
NEN:
Moltes gràcies, i perdo perquè no el volia molestar. Haig de marxar que la mama m’està esperant a fora ja fa una estona! Adéu!
MARC:
(En Marc li toca amb una mà el cap volent-se acomiadar del nen) De res home! Per això estem (amb una entonació bastant irònica)
3. LAVABO. INT/D
Un cop sembla que en Marc es torna a baixar els pantalons, sent uns cops al terra que s’acosten cap a ell. És un avi que camina amb un bastó. L’avi es posa al seu costat i en Marc fa com si res i intenta orinar. L’avi, però se’l comença a mirar amb cara de preocupació ja que veu que li costa...
AVI:
Aiii jove! Qui pogués tornar a la teva edat, jo no tenia tants problemes...(mentre deixa el bastó al costat perquè no caigui)
En Marc mira a l’avi i fa com si res, no l’escolta, però l’avi insisteix a treure-li conversa.
AVI:
Quan jo era jove aquests problemes no els teníem pas, segurament et deu costar per l’estrès que portes a sobre perquè la joventut d’avui en dia no pareu, esteu tot el dia amunt i avall...però si vols t’ajudo?

Bibiana Motos Amores 2n de Comunicació Cultural Creació Audiovisual

En Marc cada vegada es posa més nerviós, i l’avi es posa més i més pesat. En Marc continua sense poder orinar i es sent molt observat ja que l’avi no li treu ull de sobre.
MARC:
No, no, no cal que m’ajudi, però gràcies (intenta mirar cap un altre costat, però l’avi continua insistint)
AVI:
Que no et faci vergonya jove! Que tot queda amb família (amb un to graciós i rialler)
L’avi comença a fer pipi, però en Marc continua sense poder, la situació sembla que se li fa una mica difícil i no es pot concentrar de cap de les maneres. L’avi, un cop acaba, agafa el bastó i se’l mira una altre vegada havíem si finalment vol ajuda o no, però sembla a ser que no.
AVI:
Bé jove, que no sigui res! Intenta relaxar-te (amb un xic d’ironia)
En Marc al·lucinava per moments, era la segona vegada que l’interrompien, i cada vegada es posava més nerviós.
En Marc va tancar els ulls, va respirar profundament i va intentar concentrar-se per poder marxar lo més aviat possible. Però sembla que la sort no estava al seu favor. Per la seva dreta va aparèixer una noia amb uns pits exuberants i amb una melena morena fins la cintura. Així era impossible concentrar-se. En Marc se la va mirar de dalt abaix, sense saber què dir.
MARC:
Perdona, (amb cara de sorprès) però crec que t’has equivocat de lavabo, el de noies esta al costat!
La noia se’l va mirar amb un somriure i es va acostar a ell. En Marc va respirar profundament, no podia creure’s el que estava veient.
NOIA:
Vols dir? Jo crec que no guapo!
La noia es disposava a descordar-se els pantalons, en Marc no s’ho podia creure, amb la boca oberta continua sense poder orinar, mentre s’aguantava el membre.
Quan de sobte, en Marc veu que la noia no és el que sembla, aquesta tenia un gran membre entre les cames. A en Marc li va faltar temps per fer un pas enrere.
MARC:

Bibiana Motos Amores 2n de Comunicació Cultural Creació Audiovisual

(Amb una cara d’incertesa) Ostia! Aquí no hi ha qui pugui pixar tranquil! Me’n vaig! Ja esta bé tu..
En Marc es puja els pantalons emprenyat, agafa la seva motxilla, marxa d’aquells lavabos sense haver orinat i mira el rellotge i veu que ha perdut el tren. En Marc desesperat i ja rendit el veiem assentat esperant el tren.

PATRICK RODRÍGUEZ

INT. REPLÀ PIS. DIA.

Un grup de 5 soldats volen entrar dins d’un pis d’estudiants.

SOLDAT 1  (picant fort)

 Hi ha algú? Obriu la porta! Obriu!

SOLDAT 2

Aparta’t que la tirem!

Entre 3 soldats rebenten la porta i tots entren dins.

INT. PIS. DIA

Hi ha 4 estudiants espantats i amagats. Els acaben trobant.

 SOLDAT 1 (apuntant amb l’arma)

Són aquí!   Sortiu i tombeu-vos al terra, ràpid!

SOLDAT 3 (apuntant amb l’arma)

Al terra, al terra! No us aixequeu o disparem!

SOLDAT 4 (apuntant amb l’arma)

Sense tonteries!

PAU (molt nerviós)

No ens feu res! No dispareu!

ALBERT

Només som estudiants, no hem fet mal a ningú!

SOLDAT 3

Calleu!!

XAVI

No tenim res en contra vostra, abaixeu les armes!

ENRIC (espantat, amb el cap baix, no diu res)

SOLDAT 1  (mirant als 4 amb menyspreu)

Lliga`ls!

El soldat 5 els lliga.

SOLDAT 1

Som aquí perquè tenim la missió de fer més gran el nostre territori, això ja ho sabeu. Portem tres setmanes recaptant la gent de diferents pobles. Molts d’ells, amb por, decideixen renunciar al que tenen i unir-se a nosaltres, però alguns fan tonteries i intenten trair-nos, i ho paguen car... Tenim molta feina i volem acabar ràpid amb això, que responeu? Podeu venir amb nosaltres o morir aquí afusellats.

ALBERT (amb desesperació)

Volem tornar amb la nostra gent, no sabem tant sols si la nostra família és viva o morta.

XAVI (més calmat)

Mireu, no oposarem resistència perquè no hem fet res ni tenim cap problema amb els asiàtics. Penso que podem conviure amb respecte i no hem d’arribar a aquests extrems.

SOLDAT 3

No heu entès el que us han explicat? No teniu alternativa.

ENRIC

Però perquè ens feu això?  On voleu anar a parar?

SOLDAT 3

No ho enteneu encara? És una venjança.

ENRIC

Una venjança?!

SOLDAT 3 (amb mirada penetrant)

La resposta a tots aquests anys d’explotació i de menyspreu que hem patit. La resposta de la Gran Àsia, que ha vist com el monstre d’Occident naixia, i com va arribar a dominar el món amb un sistema corrupte que només defensava els interessos d’alguns i que a la llarga va fer caure la classe mitjana en un pou sense sortida.

SOLDAT 4

Occident ha causat una destrucció a nivell general. Ha degradat els recursos del planeta a causa de  l’afany de poder i ens ha fet patir per les nostres vides. Algú hi ha fet res?

 Ara, la cosa és diferent.

ENRIC

Però això no és culpa nostra, nosaltres quatre no hi tenim res a veure. És culpa del americans.

SOLDAT 1

Tot Occident és culpable. Si veniu amb nosaltres podreu contribuir a la fundació d’una nova societat. Una societat definitiva. Només teniu aquesta opció.

Els 4 es miren amb un gest d complicitat i s’aixequen.

Dos dels soldats els agafen i tots surten al carrer i comencen a caminar en silenci.

EXT. CARRER. DIA

En una bifurcació els 4 joves se separen i comencen a córrer 2 a 2.

SOLDAT 1

Atrapeu-los! No els mateu!

Quan els enxampen els donen un cop i els tiren al terra. Els aixequen i els porten a una plaça que hi ha a prop. La plaça està plena de cadàvers de la gent del poble. Els joves al·lucinen, no s’ho poden creure.

ENRIC

Mare meva...això va en serio. Esteu com una cabra!  Malparits!

ALBERT

Tot el poble és mort...   Maleïts fills de puta!

XAVI

Com podeu fer-nos això!? Us heu tornat bojos!?

Els soldats els miren rient i es giren per discutir que fan amb els nois.

L’Albert mira al voltant i veu que uns 8m darrere seu hi ha un difunt amb un fusell al costat.

Amb cautela, corre a agafar-lo i torna amb els companys.

ALBERT

Desfeu-me el nus, ràpid

L’Enric li desfà.

PAU

Dispara Albert.

XAVI

Mata a aquests malparits.

L’Albert, nerviós, apunta i comença a disparar, aconsegueix tocar el coll del soldat 2 i la cama del soldat 3. Els soldats es giren. Els nois comencen a córrer.

SOLDAT 3

AAAHHH! DESGRACIATS! LA CAMA!

SOLDAT 1

(veient el seu company mort) Nooo! Cabrons!

Els 2 soldats i el coix agafen les armes i també els disparen seguint als nois, que intenten fugir

desesperadament, però els 4 van caient...

DANIEL TORRENTE

1.     INTERIOR. PIS. LLUM ARTIFICIAL I NATURAL. DIA.

Es grava la porta del pis on viuen en Jaume i la Núria.

En Jaume és un home de 31 anys (els aspectes físics estan encara per determinar) que li agrada molt la seva feina i que sempre li ha tret molt del seu temps lliure. Intenta arribar a casa i oblidar tots els nervis que ha passat durant la jornada laboral però li és impossible. Sempre s’ha de desfogar amb algú. Ho fa amb la seva dona, la Núria. Una noia molt tranquil·la i que sap escoltar a la gent. És dos anys més gran que el seu marit. (Aspectes físics encara per determinar).

Arriba en Jaume del treball. Obre la porta del pis. Porta el mòbil enganxat a la orella, parla amb el seu jefe.

JAUME

Sí, Enric... No, no, no ho he fet encara... Estava esperant a trucar-te per acabar de confirmar... (Tenca la porta) Bon dia Núria, ja sóc a casa.

(Li cauen els papers que portava. Al ajupir-se veu una taca vermella al terra. Fa cara de sorprès. Tot seguit s’aixeca amb els papers a la mà)

Val Enric... Sí Enric... Com vostè mani senyor Enric.. (Penja i amb cara de malhumorat) Aquest jefe (Dient que no amb el que cap)... És un pesat, però no un pesats del que dius ‘joder que pesao’... Sinó un pesat dels que et posa dels nervis...

NÚRIA

Va tranquil·litzat. (Mentre li fa un petó a la galta) Només és un jefe com tots els altres. (Ara li fa una abraçada) Sempre et demanen més del que pots fer. És la seva empresa i vol que tot surti bé. (Es miren als ulls i es fan una abraçada)

JAUME

(Es deixen anar i en Jaume posa la jaqueta al penjador) Doncs Déu n’hi do. (Diu amb una cara de riure) Si no surt bé... Està tot el dia a sobre nostre. No ens deixa ni prendre el cafè.

NÚRIA

Va home, no siguis tant negatiu. (Es seu al sofà) Segur que té coses bones... A més, la teva feina t’encanta.

JAUME

Això és veritat... Però.. Una cosa no canvia l’altre.(Mentre es seu al sofà al costat de la seva dona)

NÚRIA

Apa, deixa el treball a un costat.

JAUME

Serà lo millor... Però tinc la sensació com si m’oblidés d’alguna cosa...

NÚRIA

Ooooh t’has en recordat (Amb una cara de sorpresa)..

JAUME

Emmmm... Sí, sí (Mentrestant en Jaume pensa: el seu aniversari és el 10 de maig. El de casament el 4 de juny i avui 24 d’abril)... Va, que et convido al cafè de cada dia. Així aprofitem i fem una passeig.

NÚRIA

(Molt contenta) Em sembla perfecte, però prohibit parlar de la feina, eh?

JAUME

Sí, sí. Prohibidíssim.

2. EXTERIOR. DIA. LLUM NATURAL.

Tots dos surten al carrer per anar al bar del costat de casa, aprofitant per fer un petit passeig. La càmera els enfoca a tots dos. Cada vegada es van apropant més. Fins que fa un primer pla.

NÚRIA

Avui m’ha trucat la meva mare. (Li tremola la veu) M’ha dit que el meu pare cada vegada està pitjor. Li han tornat a fer quimio avui al matí i... (Deixa de parlar i en Jaume li fa una abraçada) És que no vull que es mori... (Quasi plorant)

JAUME

No es morirà ningú (Intenta consolar-la)

NÚRIA

No sé... Però de veritat.. Se’m fa un nus a l’estomac.. Pffffff no ho puc ni pensar...

JAUME

El teu pare és molt i molt fort. Ell sap totes les persones que hi han darrera seu esperant a que es recuperi.

NÚRIA

(Amb els ulls llagrimosos) De veritat, no desitjo altre cosa... Bueno va, canviem de tema...

JAUME

Va sí, serà lo millor...  (Es fa un petit silenci) Doncs saps què? Ara que parlaves de trucades... Avui porta tot el dia trucant-me un número de mòbil. No sé qui és ni què volen... Però m’ha trucat cinc cops en dues hores...

NÚRIA

Poder és la meva mare... Que té notícies!!!

JAUME

Ho descarto totalment. Tinc el seu número gravat...

NÚRIA

Ja, però t’haurà trucat des d’un altre número... (Li posa la mà a la butxaca per treure-li el mòbil)

JAUME

Núria, si us plau, no és la teva mare.

NÚRIA

Prove-m’ho. (La Núria agafa el telèfon va a trucades perdudes i veu el número que li ha trucat cinc cops. Està molt nerviosa i la cara d’en Jaume no és de fer amics. Truca i el posa en altaveu. Sona tres vegades i es sent una veu que diu: Policia!!! Pengen el telèfon i la Núria es queda més trista encara).

3.              INTERIOR. CAFETERIA. DIA. LLUM ARTIFICIAL I NATURAL.

Entren a la cafeteria. Es seuen. Agafen la mateixa taula de cada dia i en Jaume li fa el gest al cambrer, dient-li que volen lo de sempre. Ell li fa el okey i tot seguit li porta el seu tallat.

JAUME

I el cafè amb llet?

CAMBRER

Sempre demanes un tallat no?

JAUME

Sí, però la Núria sempre et demana un cafè amb llet, no?

CAMBRER

Has vingut amb la Núria?

JAUME

Que no l’has vist?

CAMBRER

No pas

JAUME

Doncs noi... Es per fer-s’ho mirar eh?

El cambrer es queda mirant en Jaume. Tot i que hi ha confiança, pensa que s’ha passat una mica i ha perdut els modals. Marxa i li porta el cafè amb llet.

CAMBRER

Perdona Jaume, et puc fer una pregunta?

JAUME

Sí home, és clar.

CAMBRER

On és la Núria?

JAUME

Ha anat al lavabo...

CAMBRER

Triga molt, no?

JAUME

Pot ésser... ja saps com són les dones... (I fa un gest dient-li a la Núria on és)

El cambrer en veure el gest, respira tranquil. I se’n va cap a la barra. Deu minuts després, en Jaume i la Núria abandonen el bar. En Jaume s’apropa per pagar.

CAMBRER

El proper dia, diga-li a la teva dona que sigui més borde si vol... Ni un hola, ni adéu... Sembla mentida...

JAUME

No té un bon dia.. El seu pare pobre, està més a l’altre barri que en aquest...

CAMBRER

Hostia puta, no ho havia sentit. Què té?

JAUME

Porta deu anys amb càncer...

CAMBRER

Déu meu... El senyo Lluís porta deu anys amb càncer?

JAUME

Si noi sí... Així és la vida...

Li deixa els calers sobra la taula. I se’n va cap a casa. Passa per la porta i es topa amb un home alt, fort, i amb unes sabates verdes. En Jaume detesta el color verd...

HOME ALT

Ui, perdona.

JAUME

No home, tranquil, no passa pas res. (I continua caminant mentre es tocava l’espatlla)

 El cambrer, amb la mirada encara perduda, va a recollir la taula que havia utilitzat en Jaume. Quan de sobte, s’apropa aquell home alt i amb les sabates verdes.

HOME ALT

Perdona, saps on puc trobar en Jaume Claravegol Núñez, m’han dit que viu per aquí?

CAMBRER

Sí, home i tant. És l’home que fa res acaba de sortir per la porta. És amic meu. Passa alguna cosa?

HOME ALT

No, no. Sóc un antic amic seu. Em podria explicar on viu exactament?

CAMBRER

Sí home, i tant. Mira sortint del bar, a mà esquerre es trobarà amb un quiosquet de la ONCE doncs el pis següent, al 3º1º. Viuen en Jaume i la Núria.

HOME ALT

La Núria?

CAMBRER

Sí, la seva dona.

HOME ALT

Ha vingut també amb ell?

CAMBRER

Jo no l’he vista però m’ha demanat un cafè amb llet per prendre. En aquesta taula mateixa. Miri.

Tots dos miren la taula i veuen el tallat acabat amb el sobre de sucre obert i gastat. Miren al cafè amb llet i està intacte. Ningú l’havia remenat.

HOME ALT

3º1º oi?

CAMBRER

Sí.

L’home alt surt corrents del bar en direcció el pis d’en Jaume. La càmera enfoca el rètol on posa Jaume Claravegol Núñez i Núria Samper Arrieta. Piquen al timbre. En Jaume va a obrir. Obre i veu les sabates que havia vist al bar vint minuts abans. Continua pujant la mirada...

POLICIA (HOME ALT)

Queda detingut per l’assassinat a la Núria Samper Arrieta.

La càmera enfoca el pis d’en Jaume. Està tot potes amunt. No hi ha ordre i tot al terra. Papers de diaris, roba, menjar... I el que és mes sorprenent, la Núria, al terra. Estava morta.

MARC SURIA

3.     Guió literari:

1. Ext. Pont de Pedra, Girona. Dia.

CAROL i AINA es troben als extrems del Pont de Pedra. Les dues estan jugant a fer equilibris per sobre la barana mentre s’acosten lentament amb la previsió de coincidir en el punt mig:                                  

Carol:

- Baixem?

- Baixem?

Segueix amb un to nerviós:

- Tinc ‘vèrtig’.

- Baixem?

Aina:

- Concentra't

A dalt de tot del pont obren un paraigua i miren a través del plàstic transparent ple de gotes. Miren cap a baix mentre es mullen amb una pluja fina i lleugera.

Carol: (Cridant)

- TINC ‘VÈRTIG’!!!

Aina: (Amb un to alt i contundent)

- CONCENTRA'T!!!

- Ressegueix primer cada gota i després mira.

Carol: (A punt d’arrencar el plor)

- Tinc por.

Aina: (Respon contundentment)

- A tu el que et passa és que encara no has après a deixar-te anar.

(Després d’una pausa dramàtica, segueix amb un to tendre)

- Queda't i ho aconseguirem.

DIÀLEG SARA CARRÉS

EXT./TARDA

Un home i una dona d'uns 50 anys estan parats en un pont contemplant el paisatge. Estan situats un a cada costat del pont. La dona, LINA (baixeta, morena amb el cabell llarg i d'aspecte envellit), s'agafa fort a la barana del pont i se li humitegen els ulls. L'home, JULI (bastant més alt que la dona i cabells canosos), contempla el paisatge i fa un profund suspir. A l'altre costat del pont, la Lina, que nota la brisa de l'aire fred a la cara, tanca els ulls i sent una veu al seu darrera.

                                                                VEU:

                                                       Vigila no caiguis!

La Lina es gira a poc a poc sorpresa per la familiaritat de la veu. Quan s'ha acabat de girar del tot veu a la seva germana, EVA ( baixeta, cabells llargs castany clar i jove, uns 35 anys). 

LINA:

Què hi fas tu aquí?

EVA:

Vigilar-te, no et puc deixar sola ni un moment (riu).

LINA:

Ja... (es torna a girar i mira endevant) Estàs guapa.

EVA:

Estic millor que tu, això segur.

LINA:

Pot ser si, però sempre he sigut més guapa. (somriu)

EVA:

És una mica perillós que estiguis aquí, podries caure.

LINA:

No estic enfilada... (la mira de reüll i somriu) però, ho podria fer, com quan erem petites i la mama s'enfadava...

EVA:

Quina gràcia. Pobre ho passava malament... i com està?

LINA:

Bé, va tirant. 

EVA:

I el papa?

LINA:

Mmmm... va morir... fa tres anys.

EVA:

Ostres... (no mostra cap emoció i canvia de tema) Què hi fas aquí parada?

LINA:

No ho sé... 

EVA:

Saltaràs?

LINA:

És una possibilitat (mira a la seva germana que li torna un somriure). Ganes no me'n falten.

EVA:

Perquè? No et van bé les coses?

Hi ha un llarg silenci i, de cop, la Lina comença a plorar. L'Eva es col·loca al seu costat i l'abraça amb força.

EVA:

Què et passa? No ploris (intenta consolar-la).

LINA:

Fa massa temps que les coses no em van bé... He volgut parlar amb tu moltes vegades des de que et vas barallar amb el papa.

EVA:

Ostres, si d'això en fa 20 anys, com a mínim! (esclata a riure).

LINA:

(somriu) Si, t'he trobat molt a faltar. No m'ho imaginava.

EVA:

Jo també t'he trobat a faltar (deixa d'abraçar-la, però segueix al seu costat).

LINA:

Em vaig casar.

EVA:

Ho sé. Amb ell, no? (les dos es giren cap a l'home que està a l'altre costat del pont). Com us va?

LINA:

Només cal que ens miris, un a cada costat del pont. Què et diu això?

EVA:

Què ha passat?

LINA:

Anys, això és el que ha passat. 

EVA:

En serio, què ha passat?

La Lina no contesta, només es concentra en el sol que va baixant. L'Eva segueix esperant la resposta de la seva germana però, no arriba i perd els nervis.

EVA:

Respon! 

LINA:

Tenia una amant... una nena de 20 anys. 

EVA:

Que cabron! I perquè encara no l'has deixat? (la seva veu sona enfadada)

LINA:

Perquè l'estimo i ho estem intentant arreclar. Tenim un fill (amb to de justificació).

EVA:

I? Quants anys té el teu fill?

LINA:

20 (abaixa la vista). 

EVA:

Ja és prou grandet, ho superarà. 

LINA:

És igual, no ho entendries, no és tan fàcil.

EVA:

Com que no? T'ha enganyat, t'ha fet mal, doncs el deixes. Punt i final.

LINA:

No puc, n'estic enamorada.

EVA:

Després de tot el que t'ha fet? No ho entenc...

LINA:

Què has d'entendre tu? Si no t'has dignat mai a tornar i arreclar les coses. No saps res de mi!

EVA:

Perdona, tens raò. 

LINA:

Clar que en tinc! Perquè no has tornat mai? Et necessitava. (la mira)

EVA:

No he pogut.

LINA:

Perquè?

Ara la que està incòmode és l'Eva que esquiva la mirada de la Lina.

LINA:

I perquè ara estàs aquí? Què ha canviat?

EVA:

Físicament no hi sóc... (mira a la Lina).

LINA:

Què vols dir? M'ho estic imaginant?

EVA:

Si, més o menys. (amb to de disculpa)

LINA:

Què vol dir “més o menys”? (imitant el to de disculpa)

EVA:

Doncs... no he tornat mai perquè fa temps que... (calla)

LINA:

Què va passar? 

EVA:

Estic morta!

La cara de Lina es veu més arrugada, més vella. El silenci cau a sobre de les dues dones. La Lina aparta la mirada de la seva germana i la centra en el poc tross de sol que es veu a l'horitzó.

EVA:

Lina... (amb un fil de veu però intentant cridar la seva atenció).

LINA:

Com?

EVA:

Van entrar uns lladres a casa i estava sola... em van disparar mentres dormia.

LINA:

Perquè no ho hem sabut mai? (la mira incriminatoriament)

EVA:

Vaig anar a viure a Austràlia i allà vaig refer la meva vida. Ningú us coneixia... no us ho podien dir.

LINA:

Hi tens fills?

EVA:

No, ni em vaig casar però, sortia amb un noi.

La Lina s'adona de que realment és fruit de la seva imaginació i que el fet de que la seva germana estigui allà, al seu costat com quan eren petites, vol dir alguna cosa. 

LINA:

(la seva cara deixa d'estar tensa i ens mostra serenitat i tranquil·litat) Tinc moltes ganes de saltar.

EVA:

(la mira estrenyada) Perquè?

LINA:

Estic cansada, vull acabar amb tot. Ja no puc més! (crida)

EVA:

Fes-ho.

LINA:

Si?

EVA:

No és el que vols? Doncs, va!

La Lina se la mira de fit a fit, es gira i mira al seu marit. Torna a encarar-se amb el paisatge de la posta de sol. Tanca els ulls i s'agafa fort a la barana del pont.

DIÀLEG NURIA OLIVÉ: ‘Vides paralel·les’ 

1. PRESÓ /EXT/DIA

Exterior d’una presó, pla general de la porta, la càmera s’acosta com si fos els ulls d’una persona que es dirigeix cap a l’entrada i entra.

2. CEL·LA PRESÓ/INT

Ens situem en una cel·la on hi ha un home gran que mira per la finestra de dalt de tot, se sent una VEU EN OFF que explica una història.

3. PASSADISSOS PRESÓ/INT

Al acabar reprenem la imatge del primer personatge, que camina pels pasadissos de la presó, una VEU EN OFF explica la seva història.

4. SALA DE VISITES/INT

Es veu una petita habitació, per una porta entre l’home gran, el guàrdia obre una altra porta i entra el noi jove. Caminen, vacil·len abans de seure cadascú a la seva cadira. L’home gran intenta iniciar la conversa, no li surten les paraules de la boca. El noi jove reseguéis amb la mirada el rostre de l’home gran.

HOME GRAN

-        Hola, Hola fill

NOI JOVE

-        Hola, pare

HOME GRAN

-  Com estàs?

NOI JOVE

- Ara mateix, una mica confós…pare, jo no sé si hagués hagut de venir…

HOME GRAN

Fill…necessito parlar amb tu, necessito que m’escoltis, que algú m’escolti!! Les parets de la presó són un càstig molt gran, fa 20 anys que visc en solitud…

NOI JOVE

-Que hagi vingut no vol dir que et perdoni, no t’equivoquis, no busquis la compassió amb mi, i per suposat, no em fas gens de pena.

(l’home gran abaixa la mirada, li cau una llàgrima)

-        Perquè ho vas fer?!

HOME GRAN

- Ho vaig fer per la teva mare, ella no volia viure així…

NOI JOVE

-Com pots dir això? La mare tenia vitalitat, ho havia afrontat amb optimisme, volia tirar endavant…

HOME GRAN

-No la volia veure patir..era la meva dona, me l’estimava !

NOI JOVE

-No te’n adones? Ets un egoista, nomès vas pensar en tu!

HOME GRAN

Fill, no em parlis aixó, siusplau… (Allarga un braç per agafar la mà del seu fill, aquest retira la mà)

NOI JOVE

-No te’n adones? Vaig perdre la mare i el pare a l’hora, en un mes de diferència em vaig quedar sense pares, em vaig quedar sol, sol!!

HOME GRAN

-Ho sento molt fill, però ho havia de fer, feia molt temps que la teva mare no era la de sempre, em va demanar que acabés amb la seva vida!

NOI JOVE

- Com pots parlar així? Quina vergonya que siguis el meu pare... Et vas carregar la mare! Te la vas carregar! Per tenir tu una vida millor! Ella amb el temps s’hagués refet i hagués pogut fer vida normal!

HOME GRAN

-La teva mare no vivia, allò no era viure, ja no podia fer res del que havia fet abans…ho hauries d’entendre, ets prou gran com per fer-me retrets, també va ser difícil per mi, sas…

NOI JOVE

-Com pots parlar així? Tu creus de veritat que la vida s’acaba en una cadira de rodes? De veritat? Ets consciente del que dius? Del que vas fer?

(L’home gran fa cara de circumstàncies, de cop, sembla que el món s’hagi aturat, no entén res, s’aixeca poc a poc, recalza les mans a la taula, abaixa el cap, apuja la mirada cap al noi jove, aquest fa cara de ràbia, les mirades es crecen.

HOME GRAN

- Com? Cadira, cadira de rodes?

NOI JOVE

-Au va pare! No et facis el sorprès! A què ve aquest paper ara? Si, clar! Cadira de rodes!

HOME GRAN

- La teva mare no anava amb cadira de rodes…

NOI JOVE

- Pare, vas matar la mare, anava amb cadira de rodes i la vas matar, vas comètre un homicidi, per això estàs aquí! Ho negues??

HOME GRAN

-Damià? Ets el Damià?

NOI JOVE

- Com que Damià? A part d’assassí, boig ?! Pare, em dic Roc, sóc el Roc (expressant sorpresa i ràbia)

HOME GRAN

- Tu no ets el meu fill, el meu fill es diu Damià… jo, jo no vaig matar la meva dona, no sóc un assassí!! Qui ets? Què vols?

NOI JOVE

-Damià?

HOME GRAN

- Si, Damià, i jo no vaig matar la meva dona! Li vaig practicar l’autenàsia, m’ho havia demanat!

(de cop, entra el guàrdia de seguretat, els dos se’l miren)

GUÀRDIA DE SEGURETAT

-Senyors, sel’s ha acabat el temps (dirigint-se al noi jove) –Hauria d’abandonar immediatament la sala

HOME GRAN

-        No siusplau, això és un error, no és el meu fill! Deixin’s uns minuts més per parlar, siusplau

GUÀRDIA DE SEGURETAT

-        No, no pot ser, ho sento

NOI JOVE

- No es preocupi, ara marxo. (es mira per últim cop l’home gran, li cau una llàgrima)

El noi jove surt per la porta, l’home gran el seguéis amb la mirada, queda abatut al a cadira, recalza els colzes sobre la taula i es posa les mans al cap.

____________________________________________________________________________________________________________

DIÀLEG LUDMILA KUROI

INT. Dans un bus de ville

MARC, un jeune homme est assit dans le bus et regarde au lieu à travers la fenêtre du bus. Le bus s’arrête à un arrêt et quelques personnes rentrent dont une jeune fille, JULIA.

Elle regarde le sol et se rue au premier siège libre qu’elle aperçoit.

Marc la voit, il s’esclaffe et puis se tait brusquement gêné et change brusquement sa tête de côté pour l’éviter. Puis il baisse la tête, silencieux en jetant de temps en temps quelques regards dans la direction de Julia.

Julia, elle regarde à travers la fenêtre du bus, rêveuse. Elle relève la tête et étonnée la tourne brusquement dans la direction de Marc. Marc a ce moment, relève la tête et croise son regard, les deux détournent la tête rapidement. Julia se mord la lèvre puis se lève et va s’asseoir sur le siège près de Marc.

JULIA (directe)

Salut Marc.

MARC (d’un ton sec)

Salut Julia. Je ne savais pas que tu étais là.

Je te croyais encore là-bas.

JULIA (troublée)

Oui j’ai dit à personne que j’étais arrivée…

Je suis là depuis trois jours…

MARC

Ah… Ben c’est bien pour toi,

je pense que ça te manquait.

(Rougissant) Enfin je veux dire,

ça fait du bien de rentrer dans

son pays surtout après tout ce temps.

JULIA

(Elle se tourne vers lui et le regarde attentivement)

Tu sais je voulais changer,

j’en avais marre de tout,

je me lassais de plus en plus chaque jour

et je me sentais coincée,

j’ai fui et je me sens vraiment désolée par rapport à toi.

Marc un peu mal à l’aise ne répond pas tout de suite

MARC

Tu sais ça fait presque deux ans maintenant

 alors je vais pas t’en vouloir,

j’ai continué ma vie et voilà,

et si on se revoit par hasard,

tant mieux si y’a plus de malaise.

JULIA

(Allégée)

Je… Tant mieux que tu le prennes comme ça,

je me sens vraiment mal d’être parti sans te dire au revoir …

Je n’aurais pas du et je le sais, c’était tellement égoïste de ma part.

MARC

Ca va, ça va, c’est oublié.

On en parle plus,

c’est de l’histoire ancienne maintenant.

JULIA

Je suis contente de te voir, malgré tout.

 Comment tu vas ?

 Tes études, t’as presque fini ?

Marc baisse la tête, troublé. Il regarde pour la première fois Julia qui le regarde à son tour. Elle sourit.

Après un long silence, Marc lui répond.

MARC

(Sur un ton nostalgique)

Oui moi aussi ça me fait plaisir.

Ca me fait bizarre de te voir,

ça semble un peu irréel. 

Je pensais que tu ne reviendrais pas.

Julia le regarde, se mord la lèvre et se tord les doigts, elle entrouvre la bouche mais se résigne.

JULIA

Marc ne sois pas comme ça…

J’ai suivi un chemin différent du tien mais,

 ça veut pas dire que j’allais t’oublier…

J’ai beaucoup pensé à toi quand j’étais là-bas…

Elle se rapproche doucement de Marc et met sa main sur la sienne. Marc se retourne brusquement surpris. Ils se regardent sans rien dire.

Le bus continue de rouler, on entend les bruits des passagers qui parlent, le bruit du klaxon du chauffeur qui insulte les autres conducteurs. Julia et Marc restent dans la même position autour de l’agitation, de la circulation. Puis Julia se retourne rapidement vers la fenêtre du bus, et se lève subitement.

JULIA

Marc, je dois descendre à cet arrêt de bus !

je n’avais pas vu que j’étais arrivée,

je suis désolée je dois partir !

Je… (elle hésite et se retourne pour sortir du bus

puis revient sur ses pas vers Marc)

si tu veux qu’on se revoit, je te donne mon numéro.

Elle extirpe rapidement un papier de sa poche, sort un stylo et griffonne à la va vite son numéro. Elle lui donne brusquement et  se précipite dehors. Marc reste muet et stupéfait, il la regarde se précipiter dehors et courir le long du passage piéton devant le bus. Il regarde le morceau de papier.

MARC

(Murmurant)

Oui d’accord, avec plaisir…

INT-Appartement de Julia –quelques jours plus tard.

Marc est assit sur le canapé. Il regarde Julia qui fait un café, elle s’agite dans tous les sens pour attraper les différents ustensiles. Il la regarde faire silencieusement.

JULIA

Je suis encore désolée pour la dernière fois,

 j’avais un rendez-vous pour un entretien pour un

 job en ville je me suis sauvée comme une voleuse…

Julia apporte le café sur la table basse en face du canapé et s’assoit sur le canapé. Marc se redresse brusquement nerveux.

MARC

Y’a aucun problème, vraiment…

Je t’avoue que j’ai hésité à t’appeler.

Je ne savais pas comment faire,

si je devais te voir après tout ce temps.

Mais je voulais savoir ce que tu devenais

et j’ai composé ton téléphone presque inconsciemment.

Julia le regarde étonnée. Elle rougit.

JULIA

Marc… je suis désolée je ne t’ai pas laissé

le choix mais je priais pour que tu m’appelles…

Je pensais que je te reverrai et que tu ne m’appellerais pas.

Marc

(Expire longuement)

Alors explique moi pourquoi tu es revenue,

Ce que tu comptes faire maintenant que tu es là.

JULIA

Honnêtement, je n’en sais rien.

J’étais à Kobe, il y avait une grande fête

pour mon anniversaire dans un super appart

il y avait peut –être une centaine de personnes,

c’était fou et puis les japonais quand il font la fête

c’est pas à moitié, c’était de la folie mais à un moment,

je ne sais pas, je me suis sentie étouffée, plus à ma place

alors que j’avais tellement galérer pour me faire une place là-bas

C’était vraiment dur, la langue, toutes mes habitudes,

j’étais perdue. J’imagine que d’une certaine manière

c’est ce que je cherchais. Mais j’ai réalisé que malgré tous

ces moments difficiles et enfin d’arriver à me sentir comme chez

et ben c’était pas ma place finalement. Je sais pas comment

l’expliquer mais j’ai fais mes bagages, j’ai dit au revoir

à tout le monde, j’ai pris mon billet d’avion et ciao.

Et voilà sans trop comprendre, je me suis retrouvée ici.

Elle souffle, hausse les épaules et regarde Marc qui est bouche bée.

MARC

Tu n’as pas réfléchi, tu es partie comme ça ?

JULIA

(souriant)

Oui je crois que c’était ça, j’ai pas réfléchi.

Mais ne parlons pas de moi,

 je suis en train de me chercher un travail

et de repartir à zéro et ça tombe bien

que je t’ai rencontré, c’est un peu le destin.

MARC

Peut-être bien.

JULIA

(Désolée)

Je sais que tu m’en veux encore et je le sens,

je sais aussi que tu t’es sentie un peu obligé

de me rappeler pour savoir si j’allais bien

et je veux pas débarquer dans ta vie comme ça

alors que tu as tourné la page, je veux juste qu’on discute,

dis moi ce que tu fais en ce moment, comme tu vas !

MARC

Eh ben… Euh…

je finis mon master d’histoire,

enfin je vois la fin (rigolant)

c’est fini le temps ou j’avais besoin

de quelqu’un pour me faire réviser.

Julia saisit sa taquinerie et rigole.

JULIA

Ah si c’est une manière de me remercier

pour toutes les fois ou je t’ai fait répéter

toutes tes dates et le nombre d’empereurs chinois !

MARC

(souriant)

C’est vrai à la fin, tu connaissais mieux la leçon que moi !

JULIA

Ben tu peux le dire,

je t’ai sauvé la vie plusieurs fois,

surtout pour tes fautes d’orthographes !

MARC

Oh non t’abuses là ! C’était pas si horrible que ça…

Il la regarde, elle s’apprête à rire.  

MARC

(sur le ton de la confession)

Non t’as raison c’était une catastrophe !

JULIA

Ahah exact ! t’étais vraiment pas très doué

mais j’imagine que maintenant ça s’est arrangé.

(silence gênant)

MARC

Mais sinon, pourquoi tu as ton appart ?

tu n’est pas revenue chez ta mère ?

JULIA

Ahhhhh… c’est une longue histoire,

disons que ou j’étais chez ma mère pendant deux semaines,

en réalité ça fait trois semaines que je suis ici.

MARC

(surpris)

Ah bon je pensais vraiment que

 tu étais là depuis trois jours !

qu’est ce qu’il s’est passé ?

JULIA

Eh ben, je suis revenue et tu sais ma mère

 est un peu du genre à te prendre la tête

pour tout, elle comprenait pas pourquoi

j’étais revenue, j’avais un boulot, des amis,

et que j’ai tout quitté, elle avait l’impression

que j’allais plus rien faire, elle croyait que

j’avais une dépression ou un truc dans le genre

et elle a paniqué. Bon ça tu sais c’est pas trop grave.

J’ai commençais à chercher un appart ici du coup

pour partir dans quelques mois mais

y’a eu un autre événement qui a fait

que je suis partie beaucoup plus vite.

MARC

(intrigué)

Ah bon, mais il qu’est-ce qu’il s’est passé ?

c’est pas grave au moins ?

JULIA

(sourit)

Non t’inquiètes pas, c’est juste un peu fou.

Et ben au bout d’une semaine à la maison,

 je la sentais stressée comme si elle me cachait

 quelque chose et que ça la gênait que je sois revenue si vite.

Elle était souvent absente et pourtant elle a son bureau à la maison.

Marc l’écoute avec attention, cramponné au canapé.

JULIA

Donc je commençais à soupçonner quelque chose

Et puis par hasard je suis tombée sur un mail,

la fenêtre était ouverte et ma mère était partie précipitamment. 

MARC

Et alors ? c’était quoi ?

JULIA

Ouh t’es pressé de savoir la suite, j’y viens.

Eh ben j’ai vu que c’était une conversation avec un mec, son mec vu que y’avait marqué « mon chéri », sur le contact et dans le mail, y’avait des trucs vraiment bizarres, du genre, « quand je suis venue te retrouver devant la fac », « je sais que c’est bizarre notre relation » , j’ai rien compris. J’ai essayer de chercher l’adresse mail mais…

MARC

(interrompant Julia, paniqué)

Attends, tu dis que ta mère a retrouvé

son copain devant la fac ? Mais quand ?

JULIA

Ahah, je pensais que cette histoire te saoulerait,

pourquoi tu veux savoir tout ça ? C’est pas important je continue.

Marc est cramponné au canapé en serrant les poings, il inspire.

JULIA

Bon alors je continue, je cherche l’adresse mail

mais c’est un pseudo donc je sais pas qui c’est.

Du coup, je suis carrément allée la voir

pour lui demander si elle avait un copain

et de me dire la vérité, pourquoi elle avait fait

une crise de nerfs que je sois revenue.

Elle m’a avoué qu’elle avait un copain mais

qu’il avait la vingtaine, donc le même âge que nous quoi.

J’ai halluciné…

Marc sue, il se rapproche de Julia.

MARC

Le même âge que nous, tu dis ?

JULIA

Ben oui, je sais pas moi 25 ans quoi.

(observant Marc)

Mais qu’est-ce qu’il se passe Marc ? Ca va pas ?

Marc

(déglutit)

Si si ça, ça va. Raconte moi la suite.

JULIA

(rigolant)

Ah les potins, ça, ça intéresse tout le monde !

Eh ben j’ai vraiment halluciné,

on a discuté mais je trouvais ça tellement ridicule et malsain

qu’on s’est pris la tête, j’ai du lui faire la morale,

 on aurait que c’était moi la mère et elle, la gosse.

J’ai flippé et du coup une semaine plus tard,

j’avais trouvé l’appart et je suis partie,

 je sais que je fuis souvent mais là c’était le pompon,

elle a déraillé pendant que j’étais pas là, je pense. 

Marc paniqué, l’assaille de question.

MARC

Mais tu sais des choses sur lui ?

Ce qu’il fait, comment il est ?

Elle t’as raconté quelque chose ?

JULIA

(sur un ton soupçonneux)

mMais pourquoi tu me poses autant de questions Marc ?

 Non j’ai pas cherché à comprendre.

J’imagine que ça doit être un de ces mecs

qui cherchent des cougars ou

je sais pas trop quoi,

parce qu’elle a de l’argent ou autre.

(Elle observe Marc attentivement)

Mais t’es bizarre Marc, tu me caches quelque chose !

Tu le connais le mec de ma mère ?

Marc ne répond pas. Il baisse la tête, honteux.

JULIA

(insistante)

Ben réponds moi, Marc ! Tu sais quelque chose ?

MARC

(regardant Julia, très embarrassé)

C’est moi Julia…

JULIA 

Comment ça c’est toi ? Je comprends pas !

MARC

C’est moi le mec de ta mère,

c’est moi qui sort avec ta mère…

Ca fait un mois mais on s’entend bien,

je voulais pas être avec elle au début, trop de différence d’âge,

j’ai jamais cherché son argent ou quoi,

c’était le hasard, je sais pas, on s’est rencontré à…

JULIA

Dehors ! Marc je ne veux plus t’entendre, sors !

MARC

Mais… Julia, laisse moi au moins t’expliquer…

JULIA

Je t’ai dit sors, je veux plus te voir !

Marc, abattu, se lève, la regarde désolé et sort.

INT-Appartement de Marc.

Marc regarde son téléphone longuement. Il compose un numéro.

Conversation au téléphone

FEMME

(décroche)

Allo ? oui c’est toi ! ça va ? je suis contente de t’entendre !

MARC

Oui c’est moi, faut que je te dise quelque chose.

C’est trop compliqué là…

J’ai vu ta fille, je la connais,

 on peut plus continué comme ça…

On va arrêter de se voir,

j’ai toujours des sentiments pour ta fille… Je…

FEMME

(elle interrompt Marc)

Je comprends Marc… Surtout si tu as toujours

des sentiments pour une autre femme.

Mais je n’ai pas de fille, je ne sais pas où t’es allé chercher ça,

 fallait peut-être mieux te renseigner.

Au revoir Marc, ça m’attriste beaucoup.

La FEMME raccroche.

Marc enlève le téléphone de son oreille et le pose sur la table. Il s’assoit lentement. Puis il se tape la tête contre la table plusieurs fois.

MARC

Mais quel con ! Quel con ! Je suis vraiment un pauvre con! 

_______________________________________________________________________________________________

DIÀLEG MARINA DUOCASTELLA

1. Habitació interior

En un pla general es veu una taula on hi ha un grup de joves sopant. En total són sis. Se sent com conversen i mengen a la vegada.

De cop d’entre les veus en destaca una, és la Nora una noia riallera i molt extrovertida. Té una postura discreta però les seves explicacions són escoltades per la resta de companys

NORA:

- L’altre dia una companya em va explicar que havia faltat molt a classe, ja que s’havia quedar embarassada i havia anat a avortar.

ROC:

- I ben fet que va fer d’avortar, que ha de fer tenir un fill a la nostra edat? I deixar els estudis? T’amarga la vida

TXELL:

- Jo crec que ha de ser molt difícil fer tant un pas com un altre. No se pas que faria...

ERIC:

-       Nora jo crec que la teva amiga és una irresponsable, el que hauria d’haver fet és vigilar. Ara trobo bé que avortes se mare és molta responsabilitat.

PATRÍCIA:

- A veure Eric no et passis, no saps ni que ha passat no tens cap dret de dir això. A més em diràs que tu no has tingut mai relacions sense preservatiu?!

ERIC:

-       No, i menys amb noies amb les que només hi passes una nit. 

NORA:

- La meva companya portava molt temps amb la seva parella, i sempre havien vigilat

  

ROC:

-       Quan portes temps amb una parella sempre ho acabes fent sense preservatiu, la Paula i jo sempre ho fèiem sense, i si no per això hi ha la pastilla del dia desprès o pot avortar.

En sentir això la Paula, intervé a la conversa la seva veu és insegura i disgustada

PAULA:

-       Jo trobo que l’havia de tenir, si et quedes embarassada no importa l’edat tenir un fill ha de ser el més bonic que li pot passar a una dona.

ROC:

-       No diguis tonteries Paula, que has de tenir un fill a la nostra edat.

PAULA:

-       Tot va a persones i tu ho saps. Per mi és el meu desig des de fa molts anys.

ROC:

-       Però perquè tu ets una noia que sempre ho has tingut tot molt fàcil i vius en un món de color de rosa

TXELL:

-       Home Roc no et passis que no t’ha dit res la Paul...

PAULA:

(Talla a la Txell i amb un to elevat): -Tu que saps nen? No tens ni idea de res. Et penses que tot el que fas tu és el correcte, i vas molt equivocat.

ROC:

-Ei tranquil·la eeh noia! Jo no penso res, simplement dic que trobo que no tens raó.

  

PAULA:

-       Ets un insensible Roc, sempre amb els teus aires de prepotència sense tenir present els sentiments dels altres.

NORA:

-       Ei nois va calmeu-vos, esteu traient les coses de lloc....

ROC:

-       Això ella, que s’altera perquè no li donen la raó, per variar

PAULA:

-A lo millor si pensessis amb els altres jo no m’alteraria.

  

ROC:

(Amb aires de prepotència): -No si encara serà culpa meva...

ERIC:

-       Deixeu-vos estar de culpes i calleu ja cony! Que em poseu nerviós, sempre igual!

PAULA:

(comença parlant amb un to normal, però es va estovant fins que es posa a plorar)

-       Tu calla Eric, perquè no saps res! Sempre defensant el teu amiguet, i no tens ni idea de com és. Et penses que el Roc és una gran persona, que sempre podràs comptar amb ell i que mai et fallarà oi?! ( Comencen a caure-li llàgrimes dels ulls). Tu no saps com és, no saps que és capaç de fer sentir a una persona per tal de sentir-se millor ell! I si no perquè et penses que ho vam deixar? Perquè no ho saps oi? No ho sabeu cap de vosaltres?! Va Roc explica’ls-hi que ens va passar!

ROC:

(Amb un to d’indiferència)

-Va Paula calmat i deixa estar el tema que no en traurem res de tot això.

PAULA:

-       Que em calmi? Tu no saps com estic des d’aquell dia! Hi penso cada dia. Penso com seria la meva vida tenint el fill! Com es diria, com  seria, com jugaria amb ell. Però resulta que per culpa teva, això no ho sabré mai!

La Paula marxa de l’habitació plorant desesperadament, la Patrícia i la Txell s’aixequen i van darrera seu, mentre el Roc s’encén una cigarreta

 ________________________________________________________________________________________________________

DIÀLEG ALBA ORRA

PRIMERA ESCENA

Carla és a casa seva, al menjador s’està prenent un cafè tranquil·lament, mentre fa una ullada al mòbil per si hi ha res de nou. De sobte rep una trucada.

CARLA

Hola mama, què tal? Com estàs?

MARE

Hola reina, bé molt bé, tinc una proposta. Ja que demà és l’aniversari del teu pare, he pensat que podríem dinar tots a casa, tant vosaltres dos com la Berta i en Pau, què et sembla?

CARLA

Bé, molt bé mare, em sembla genial. Ara trucaré en Jaume i al vespre et truco però de moment ens contes, no crec que hi hagi cap problema.

MARE

Està bé canalons? I de segon potser faig vedella. La Berta diu que porta els postres, ja saps que li agrada fer coses d’aquestes.

CARLA

Si a mi m’està perfecte. Si, és tota una artista. Nosaltres ja portarem el vi si vols, d’acord?

MARE

Perfecte carinyo, ens fem un truc al vespre. Un petonet.

CARLA

Molt bé, adéu mare, un altra per tu.

Carla està molt nerviosa, deixa el mòbil de cop i comença a tremolar. Agafa aire, el mòbil i marca el número d’en Jaume, el truca.

CARLA

Ei, hola Jaume. Com va el dia?

JAUME

Perquè em truques? Ja et dic que mai em truquis aquestes hores, la feina és la feina.

CARLA

Perdona, però m’ha trucat la mare que ens han convidat a dinar dema, que és l’aniversari del pare, et volia demanar avera...

JAUME

Què? Suposo que els hi has dit que no oi? Quantes vegades té dit que hem de fer la nostra vida sense els teus pares al damunt, hòstia.

CARLA

Jaume, només és un dinar, és el meu pare va, si vols marxem abans.

JAUME

Carla sembla que no n’aprenguis mai, algun dia et deixaré i quedaràs ben sola, si et dic que no és que no. Va, ja m’has preparat el sopar? No trigaré gaire.

CARLA

No.. ara te’l preparo... anem a casa a dinar sisplau, és molt important per ell.

JAUME

Doncs ho faig per ell eh, perquè per tu res. Digues que si que estic encantat d’anar-hi. Marxem abans eh però? Va prepara el sopar

Jaume penja. Carla tira el mòbil i li cau alguna llàgrima. Està nerviosa, té por i tremola.

SEGONA ESCENA

Assentats a la taula tota la família comencen a conversar sobre diferents qüestions. Carla i Jaume estan de costat davant la Berta i en Pau i a les puntes sa mare i son pare.

SANTI

Bé, estic molt content d’aquesta celebració. M’agrada estar al costat de la meva família i més quan és un dia important per mi. Moltes gràcies per ser aquí avui, ho valoro molt. Ara ja podem començar a dinar.

PILI

Qui vol vi? Aquesta és bona marca eh.

JAUME

Jo sisplau sogra, per la teva filla no però, que després agafa turques i no hi ha qui l’aguanti.

CARLA

Jaume sisplau, no et passis.

SANTI

I així què nois, quan em fareu avi, ara que ja sóc gran ja ja ja.

CARLA

Bé doncs, jo ja els voldria tenir però... (Jaume li estreny fort la monyeca i li fa mal) ho estem intentant, ho estem intentant.

PILI

Ah si que bé, doncs estic molt contenta. Últimament però Carla et veig diferent, com més trista, estàs bé?

CARLA

Si, bé no, la veritat és que en Jaume... (Jaume i torna a estrènyer molt fort la mà)  no, vull dir que ens veiem poc i el trobo a faltar...

SANTI

Tu filla, només has de ser feliç i viure la vida i si hi ha alguna cosa que no et faci seguir ho has de deixar enrere.

Carla comença a tremolar, i té por, es posa nerviosa i plora.

PILI

Què passa filla, què tens?

JAUME

Res, està cansada oi? Carinyo va, anem a casa.

CARLA

(Plorant i cridant) No, no estic cansada, bé si, estic molt cansada. Tot és una merda, jo vull ser feliç però estic massa enamorada d’una persona que m’està fent mal. No puc més arribo a casa amb por, em poso al llit amb por. Mira, mira el mal que m’està fent. (Carla es treu la camisa i es queda en sostens. Els seus pares en veure els morats es queden sense paraules) Si, no cal que em mireu així hòstia, és veritat, en Jaume em pega i em maltracta. Jo no puc viure així ajudeu-me sisplau. (Carla es posa a plorar com mai l’havien vist, també crida molt fort).

JAUME

Però quines històries, què dius? Perquè tens aquesta ràbia de mi si no té fet res.

SANTI

Fill de puta, no et disparo perquè no tinc pistola, carda el camp de casa meva.

JAUME

Carla, gràcies. Segurament gràcies per arruïnar-me la vida.

CARLA

Tu si que me l’has arruïnat a mi desgraciat. No et vull veure en ma vida mai més. Fuig d’aquí.

JAUME

Me les pagaràs.

SANTI

Pobre de tu que la tornis a tocar, llavors no ho explicaràs. Fot el camp.

Es tanca la porta. Silenci. Tots corren cap a la Carla, l’agafen i li fan preguntes. No es poden creure el que ha passat. Ara a fer justícia.

_________________________________________________________________________________
DIÀLEG FERRAN BALLESTA

[tot comença en un pis on hi viu un matrimoni d'uns 35 anys. La dona està a la cuina preparant un sopar, ja que han convidat a Alex, un amic de la parella, a sopar amb ells. Mentres, Joan, està al menjador ultimant la posició dels coberts, les copes, etc. La seva dona, Anna, no la veiem, està callada a la cuina, tot i que apareix per a mostrar-se per a deixar a taula uns coberts que faltaven. Piquen al timbre, és Alex. Hi ha un cert distanciament entre la parella, no es parlen, i Anna fa cara trista i plorosa.]

-Piiiiiiiiiiip

 [Joan es dirigeix a obrir la porta]

JOAN: 

Ei Alex, com estàs? [el saluda amistosament] passa passa...

ALEX: 

Arribo una mica tard ho sento [entra a dins del pis].

JOAN: 

No pateixis, seu seu, que el dinar ja està apunt i encara es refredarà, i ara ens el porta l'Anna, que està a la cuina.

ALEX: 

ei Anna, que tal? [crida sense veure Anna, mentres Joan va acompanyant forçosament a Alex a seure a taula]

ANNA:

Molt bé!

JOAN: 

Va seu, que ara l'Anna ens portarà el sopar.

[Els dos seuen a la taula i es comet un silenci, com una certa inquietud. Joan mira fixament als ulls a Alex, com desafiant, i Alex intenta desmarcar-se amb un cert nerviosisme, intentant dissimular amb un riure forçat. Li posa el vi a la copa. De cop, arriba Anna, plorant, amb el maquillatge lleugerament corregut, portant a taula només un plat, el de Joan. El plat ve tapat amb una tapadora]

ANNA: 

Aquí tens. [Anna es queda quieta allà davant]

ALEX: 

Només un plat? Què et passa Anna?? [Es va posant nerviós] què està passant???

JOAN: 

Vens de convidat i encara amb exigències i apujant el volum a la meva pròpia casa? Tranquil Alex, que no passa res, no t'alteris. La puta de la meva dona segur que s'ha enrotllat amb algun home i no m'ho vol dir. En tot cas, amor, em pots destapar el plat?

[Anna destapa i deixa la tapa sobre la taula. Al plat hi ha una pistola sense carregador. Joan l'agafa i la carrega amb molta naturalitat i fredor mentre Alex, sorprès, s'espanta, i s'aixeca de taula]

JOAN: 

Queda't quiet! i torna a seure! [cridant]

ALEX:

 [s’asseu altre cop amb certa por].

JOAN: 

La meva dona m’ho ha confessat aquest matí. No ho podia aguantar més, ja que deia que m’estimava i no se quines tonteries més... Jo no l’entenc, fa anys que el nostre matrimoni està més negre que l’escrot d’un capellà i tot i això encara em ve amb aquestes tonteries... Deia que va ser una relliscada [mentres, Joan, va vacilant amb mirades desafiants i petits cops al cap d'Anna], que l’home no es va arribar ni a còrrer...  que no es va arribar ni a córrer?? [cridant] per a mi és suficient!!

ANNA: 

Joan siusplau, calma’t, tu ho has fet altres vegades també... 

JOAN: 

Calla!! això és mentida!! N’estic fins la polla de tu tia!! [s’aixeca de taula violentament i dispara a matar a la seva dona tot descarregant la pistola].

ALEX: 

Però què fas?? Estàs boig!!! Assassí!!!

JOAN: 

Fes el favor de seure!!!!! [molt nervios]

ALEX: 

[Seu a la seva cadira altre cop mort de por]

JOAN: 

[es firen fixament] ... [deixa la pistola de cop amb una reacció desesperada i agafa la mà d’Alex] Alex per l’amor de Déu, no puc oblidar aquella nit que vam passar junts... Després he estat amb altres homes, però cap m’ha donat el que tu m’has oferit al llit...

ALEX: 

Joan, si avui he vingut a sopar amb vosaltres és per dos motius [amb veu tremolosa]: 1) perquè he estat al llit amb els dos. 2) ahir el metge em va dir que tinc el sida. [començant a plorar] Estic destroçat per dins, perquè us he infectat als dos! [plorant profundament]

JOAN: 

Fill de la grandíssima puta!!!!! Et mataré cabronàs de merda!!!!! [agafa la pistola i apunta al cap d’Alex desesperadament, però rapidament abaixa l’arma i es vol suïcidar disparant-se a la barbeta. Quan es decideix a disparar ja no queden bales, amb la posterior sorpresa de Joan].

[Fons negre, i eslògan: “i tu, ja el portes?”]

____________________________________________________________________________________________________________

 DIÀLEG LOLA PÉREZ MICÓ 

 ESCENA 1: EXTERIOR. NOCHE

(Se encuentran los cuatro sentados en una mesa. Están fuera cenando en el porche)

GAËL

(A Leo) Pues vaya historia. Yo creo que cuando estás mal tienes que darte tiempo, dejar que pase, y vas a estar mejor. ¿Eso dicen, no?

CARMEN

El tiempo lo tiene que aprovechar, las cosas no llegan solas. Va estar mejor si hace algo para estar mejor

LEO

(Burlándose) Ya no soy una chica (se sirve otra copa de vino)

CARMEN

Exacto, ya no eres una chica

LEO

Es tu frase favorita. O sino que soy una mujer y tengo que hacer algo .Ya llevas como dos años diciéndome lo mismo. ¿Es que no te vas a cansar nunca? 

CARMEN

Tú te lo tomas a cachondeo pero es así.

LEO

Es que todavía no me ha quedado claro qué es eso de ser una mujer.

CARMEN

Valerte por ti mismo, ser independiente.

LEO

A mí me parece que quiere decir que se acabó la libertad y empezaron las obligaciones. Hay que obedecer, hay que hacer lo que se debe hacer, lo que hacen todos. O estudias o trabajas. Si no haces nada eres una mierda, te dan una patada en el culo y ya estás fuera del mapa. Eso es ser un esclavo, no independiente.

OTTO

A ti lo que te pasa es que nunca te has propuesto ningún objetivo. Y será lo que quieras, pero sabes que si no trabajas no comes. No se puede vivir sin trabajar.

LEO

(Resentida) Se puede vivir de muchas maneras. (Ella va bebiendo vino)

GAËL

Yo estoy con Leo. Te obligan a ser esclavo, el trabajo es detestable, un castigo que hay que evitar cómo sea. No hay nada más humillante que trabajar diez horas en algo que no soportas para sobrevivir. Eso del que no trabaja no come o ganarás el sudor de tu frente, ¡vamos!

LEO

Eso es un invento para tener esclavos  porqué sin esclavos el poder no tiene poder.

CARMEN

 No digas tonterías. Ya sé que el trabajo es una mierda, el dinero es una mierda y la sociedad es una mierda. Pero luego nos toca vivir, hay que bajar la cabeza y aguantar. Y la única manera de soportar eso es hacer algo que te guste. Eso es lo que le estoy diciendo a Leo cuando le digo que tiene que hacer algo. Si encuentras algo que te guste, un oficio, una profesión y puedes vivir de ello no vas a sentir que estás trabajando.

OTTO

Te van a pagar para que te diviertas

GAËL

Pues mira, tiene razón. Si hubieras empezado con eso des del principio…

LEO

Yo no sé que quiero hacer, no sé si quiero estudiar. ¿Por qué me tiene que gustar hacer algo?

OTTO

Pues claro que te tiene que gustar hacer algo. Lo que pasa es que estás perdida y tampoco haces nada para saber lo que te gusta. Te pasas el día en casa o con tus amigas, saliendo, perdiendo el tiempo. 

LEO

¿Qué pasa, hoy no tienes un buen día y tienes que tocar los cojones a alguien? (empieza a ir un poco borracha)

CARMEN

¡Leo, no hables así a tu hermano! ¡Y deja de beber, por dios!

OTTO

Yo solo te estoy diciendo que tienes que espabilarte porque del aire no se puede vivir. Sin ánimos de ofender, pero ¿es que no te da vergüenza tener veinte años y vivir con tu madre sin trabajar ni estudiar? Y lo que es más fuerte, ¿enfadarte con tu madre porque no te da dinero para salir?

LEO

¡Vaya, el que fue a hablar! Te recuerdo que vives con nosotros.

OTTO

Sí, pero yo al menos estudio y trabajo, y si me llevo bien con mi padre es porque siempre le he dado confianza demostrándole que puedo hacer lo que me proponga.

LEO

Estás estudiando algo que tan si quiera te gusta y trabajas para pagarte los porros y la fiesta. Ya ves tú que buen ejemplo.

CARMEN

¡Basta, los dos! 

LEO

¿Sabes? Solo hay una cosa que me jode

OTTO

¿Qué? (sin mirarla)

LEO

Que puedas vivir en medio de mentiras en esta casa y aún así ir de listo y decirme lo que tengo que hacer. Y lo que es más fuerte, que tengas cojones de decir que le das confianza a tu padre. 

GAËL

¿Mentiras? ¿Hay algo que nos escondas?

OTTO

No es asunto tuyo

GAËL

Por supuesto que es asunto mío, y nuestro.

(Se hace un silencio absoluto, Otto se mira a Leo cómo si la fuera a matar)

LEO

Vaya, te has quedado sin habla, ¿Otto? ¡Venga, cuéntales la verdad!,  ¿No decías que siempre le has dado confianza a tu padre?

CARMEN

(Enfadada) ¿Se puede saber qué  está pasando?!!

OTTO

Que tu hija está de mala leche y lo paga con los otros, eso es lo que pasa.

LEO

Oh, sí, ¿Y sabes por qué estoy de mala leche? Porque eres un capullo integral y mentiroso. ¿Te aprovechas de mí y encima vas de listo diciéndome que tengo que hacer con mi vida? ¡Pero si no sabes nada de mí!

GAËL

¿Nos vais a decir qué es lo que está pasando?

LEO

¿Mamá, te acuerdas que esta mañana buscabas a Otto? Pues lo que pasa es que no se había quedado dormido debajo de su cama, sino en la mía.

CARMEN

¿Qué quieres decir?

LEO

Pues que Otto y yo nos acostamos desde hace un año, mamá.

CARMEN Y GAËL

¿Qué?

LEO

 (A Otto) Pero a él no le importa una puta mierda porque mientras folle bien, no tiene porqué preocuparse por nada, ¿verdad cielo? Díselo a mi madre, ¡venga! (se levanta para ir a buscar más vino, está medio llorando y eufórica) (se apoya en la mesa y mira a su madre) ¡me estoy follando a tu hija!

(Carmen se queda mirando a Leo atónita y sin palabras)

OTTO

¡Leo, por favor basta!

GAËL

¿Es eso verdad, Otto?

(Silencio)

GAËL

¿Es eso verdad? 

(Se lo queda mirando, Otto tiene las manos en la cabeza)

¡Contéstame!

OTTO

¡Sí! ¡Sí, es verdad joder!

GAËL

(A sí mismo, desconcertado) La madre que me parió…

LEO

(Llorando) ¿Sabes, Otto? Para mí la felicidad es estar aquí, contigo. ¿Para ti no, verdad? (gritando) ¡A ti no te importa una puta mierda lo que haga o deje de hacer!

CARMEN

¿Se puede saber a qué viene este numerito, Leo? ¿Es que estáis locos? ¿Cómo, cómo...? ¡DIOS! (Se sirve una copa de vino i se la bebe de golpe)

_________________________________________________________________________________

DIÀLEG ALBA LÓPEZ

CAFETERIA /INT/ DIA

En una tarde primaveral, escuchamos el sonido de los clientes en una cafetería: unos hablan, unos llegan, otros se marchan, otros piden al camarero un café.

De entre la multitud, distinguimos a dos personajes principales. Los vemos entrar en la cafetería en un plano general. Toman asiento en una de las pocas mesas libres.

La protagonista femenina tiene un aspecto juvenil. Es alta, delgada y morena. Tiene 25 años.

El protagonista masculino tiene un aspecto desenfadado. Tiene 45 años pero parece más joven.

                   PACO:

Hoy es nuestro día de suerte. Es la última mesa libre.

                     LAURA:

                         (ríe)

Sí. Nuestra suerte está empezando a cambiar.

                      PACO:

              (mirando a Laura)

Ahora nos toca esperar a que vengan a preguntarnos qué queremos tomar. Bueno, ¿al final sabes alguna cosa sobre la oferta de trabajo?

               

               LAURA:

                   (con ironía)

Pues tan sólo que el mes pasado dejé la lista de desempleados juveniles.

                     PACO:

                (sorprendido)

¿En serio? ¿Te dieron el trabajo?

  

              LAURA:

      Qué va, cumplí los 25.

              PACO:

                (preocupado)

No sé donde estamos yendo a parar. Hoy en día todo es peor que las catástrofes. Al menos las catástrofes cuando vienen destruyen y se van. En cambio, los gobiernos vienen, destruyen y se quedan.

Mientras los protagonistas van charlando una camarera se acerca a la mesa para tomarles nota. La camarera tiene unos 50 años y va vestida con el uniforme del local.

            CAMARERA:

    ¿Qué vais a tomar?

          LAURA:

Yo tomaré un cappuccino.

   CAMARERA:
       ¿Y tú?

     PACO:

  Yo tomaré un tímido.

   CAMARERA:

   (desconcertada)

¿A qué te refieres? Que no tengo todo el día. No me pagan una millonada para estar aquí como un pasmarote.

      PACO:

¿No sabes lo que es un tímido?  De donde soy yo, llamamos al cortado un tímido. Que sea un cortado, entonces.

La camarera se marcha con el pedido, con cara de no entender con exactitud la broma de Paco.

          PACO:

Es bastante triste. Hasta la crisis ha afectado al sentido del humor. Tanto quejarse y al menos tiene un sueldo. Yo que tengo 40 años y me acabo de quedar en el paro, soy el que menos ganas tiene de broma. Pero mira, un poco de alegría y broma no hacen daño a nadie.

        LAURA:

Es verdad. En los momentos de crisis ser ingenioso es importante. Fíjate, nosotros podemos decir que tenemos un sueldo ateo y desodorante: dudas de su existencia y cuando más lo necesitas más te abandona. 

 (los personajes ríen)

La camarera se acerca a la mesa y sirve a los personajes el cappuccino y el cortado. Se marcha con ajetreo.     

           PACO:

Por otro lado, veo como todo ha cambiado. Hace un par de meses los dos teníamos trabajo y todo parecía ir bien. Ahora todo son cambios y más cambios. La edad no para de influir cuando voy a buscar trabajo.   

   

            LAURA:

         (animando a Paco)

No te desanimes. Piensa que la edad es tan solo un número. Tú tienes bastante experiencia en el mundo laboral. Piensa que toda crisis es un riesgo y una oportunidad.

           PACO:

Aunque parece ser que la crisis de hoy es el chiste de mañana.

          LAURA:

En esta vida hay que morir varias veces para después renacer. Y las crisis, aunque dan miedo, nos sirven para cancelar una época e inaugurar otra. Con actitud positiva y con optimismo. ¿De qué otra manera si no podemos afrontar los tiempos de crisis?  

        PACO:

Tienes razón. Ya sabemos lo que hay, todos los días lo estamos viviendo, muchos sufriéndolo, pero afrontémoslo de la mejor manera posible. 

       LAURA:

Esa es la actitud que hay que tener. Debemos comenzar a tener una mentalidad más abierta, buscando nuevas oportunidades, estando dispuestos al cambio.

 

         PACO:

Andy Warhol ya lo decía, el tiempo lo cambia todo, pero en realidad eres tú quien debe cambiar las cosas. 

       LAURA:

Hoy puede ser un gran día, plantéatelo así. Justamente hace poco vi la película “El lado bueno de las cosas” y me hizo reflexionar que a veces donde hay crisis hay oportunidad.

       PACO:

Aunque bueno, esto no es una película sino la vida real. No estoy muy convencido de que todo sea tan bonito como lo pintan.

           LAURA:

        (emocionada)

¿Sabes que te digo? Deja el cortado. Vamos a echarle mano al famoso turbio.

       PACO:

         (riendo)

Como lo sabes. Un buen vino lo cura todo. Ahoguemos las penas que mañana ya será otro día. 

Los dos personajes continúan hablando mientras la cámara se aleja mostrando un plano general de la cafetería. Todo parece haber mejorado. Aunque sólo sea por un instante.  

                           

__________________________________________________________________________________________

- Diàleg de Joan Gil Vergés

-->

Diàleg rei vs poble (humor)

Sinopsi: El rei Lluís busca cavallers per tal de formar un exèrcit i poder conquerir tots els territoris veïns amb la seva ajuda. En una travessia que el porta per tot el país amb el seu escuder mut i el seu cavall es troba de cop amb un castell a l’horitzó i li pregunta a el primer que veu de qui és aquel castell, a partir d’aquí manté un diàleg amb el plebeu que es un lluitador per les classes i crític amb el poder (tot amb sentit de l’humor però amb coherència). Finalment després de molt parlar i aguantar  el rei agredeix el plebeu i acaba per marxar corrents perquè el poble es posa en contra seu.

Arriba un rei amb corona i amb el seu escuder al darrere i veu un castell al fons, li pregunta a la primera persona que veu, que està d’esquenes.

Rei

   Bona anciana!

Plebeu

                                       Sóc un home!

Rei

 Perdó,bon ancià, quin caballer viu a aquell castell?

Plebeu

 En tinc 37

Rei

Què?

Plebeu

Tinc 37 anys, no sóc ancià!

Rei

 I com volies que et digués?

Plebeu

 Podria dir-me Andreu

Rei

No sabia que et deies Andreu!

Plebeu

No s’ha molestat a preguntar-ho!

Rei

 Ja m’he disculpat per dir-te anciana, es que per darrere ho semblaves!

Plebeu

 M’oposo a que automàticament em tracti com a un inferior!!

Rei

Perquè jo sóc Rei!

Plebeu

 Rei eh..(riu una mica) . I com ho va aconseguir? Explotant als treballadors? Aferrant-se a un dogmatisme imperialista que perpetua les diferencies economiques i socials de la nostra societat? Si mai volem progressar..

Apareix anciana Plebea

Plebea

Ohh aquí hi ha una basura suculenta!

Els mira després de recolllir quelcom del terra

Plebea

Ui, molt de gust

Rei

 Salut bona dona, el meu nom es Lluís, rei dels catalans. De qui és aquell castell?

Plebea

 Rei dels què?

Rei

 Rei dels catalans

Plebea

 Qui són els catalans?

Rei

 Tots nosaltres, tots som catalans, i jo en sóc el Rei!

Plebea

 No sabia que teniem un rei, creia que erem una col·lectivitat autónoma!

Plebeu

 Doncs t’equivoques! Vivim en una dictadura, una autocràcia que s’autoperpetua i en la que les classes treballadores..

Plebea

 Ja hi sóm amb això de les classes...

Plebeu

 Aquest es del quid de la qüestió, ha, si el poble  volgués..

Rei

 Per favor, per favor! Tinc pressa bona gent. Qui viu en aquell castell?

Plebeu

El poder i la llibertat de les masses repercuteix en el...

Rei

 Silenci! T’ordeno que callis

Plebea

 Ha, t’ordena, qui és creurà que és?

Rei

 Sóc el vostre Rei!

Plebea

 Doncs jo no el vaig votar

Rei

 Als reis no se’ls vota

Plebea

 Aleshores com ha arribat a ser rei?

Rei

 La donzella del llac amb el braç enfundat en brillant seda, va treure una espasa del fons de les aigües, significant així la divina providència que jo, Lluís, havia de dur l'espasa, per això sóc el vostre rei.

Plebeu

 Escolti! Que a una dona li dongui per repartir espases molles no és base per a un sistema de govern! El poder suprem executiu deriva de la voluntat de les masses, no d’una absurda cerimònia aqüatica!

Rei

Silenci!

Plebeu

 No pretendrà tenir el poder executiu perquè una meuca natatòria li va tirar una espasa!

Rei

Silenci!

Plebeu

 Igual podria anar jo dient que sóc emperador perquè una tia em va llançar una cimitarra! Em tancarien al manicomi!

El Rei va cap a el plebeu, l’agafa i el vol escanyar

Rei

 Vols fer el favor de callar?

Plebeu

 Ah ja està, la violència inherent al sistema!

Rei

Calla!

Plebeu

 Veniu a veure la violència inherent al sistema! Auxili, auxili! M’estàn reprimint!

Rei

Maleït caragirat

Apareixen altres plebeus

 

Plebeu

 Quina violència!. Heu sentit? El que sempre he dit. Heu vist la repressió, no? La heu vist?!

 

Marxa el rei.

_________________________________________________________________________________

DIÀLEG CURMETRATGE, “Draps bruts” - MERITXELL RIERA COLLELL 

1. HABITACIÓ. INT/VESPRE

(La Clara i la Mònica són dues noies de 20 anys aproximadament, de classe mitjana.  Es troben a casa de la Clara, concretament a la seva habitació. Una habitació espaiosa, alegre i amb molts decorats, com ara fotografies i pòsters).

La Clara es troba assentada, davant de la pantalla de l’ordinador, xatejant i cantant Girls Just Want to Have Fun de Cindy Lauper, mentre la Mónica li pentina el cabell, tot planxant-lo amb molta cura. La Clara s’expressa eufòrica, se li escapen les ganes de sortir d’aquella nit.

CLARA:

(La Clara està cantant el tros d’una cançó, es gira mirant a la Mònica, i el so de la música s’abaixa)

Aquesta nit, és la nit!! Ja ho veuràs!

MÒNICA:

Què dius tu, ara, boja? Jo mentre em trobi en Pol, serà la nit! (Totes dues riuen)

                                                            CLARA:

Com ets... avui bandera blanca, nit de noies. I no em fallis, que sé que et costarà, eh?

                                                            MÒNICA:

(Riu amb cara de satisfacció) Tranquil·la, jo mai fallo!

                                                            CLARA:

(Sona el timbre del xat) Hòstia! M’acaba d’obrir la Laura pel xat, tia!

MÒNICA:

(Cara a sorpresa i sense donar-hi massa importància) Va, calla? Què vol? Només sé que fa un any estava perduda treballant a Andorra amb els seus tiets, però vam perdre el contacte, no sé.

CLARA:

Ja...jo tampoc en sé massa res.

(La música es para completament però la Mònica la continua pentinant) Espera, espera, que ara està escrivint molt.

Escolta, escolta! (La Mònica para de pentinar-la) La Laura diu que el noi que va conèixer a Andorra l’ha deixat, perquè fa un parell de dies la va enganxar enrotllant-se amb un altre, i no la pot perdonar. Que fort no? Se la veu penedida, però. Li podríem dir per sortir aquesta nit amb nosaltres perquè ja ha tornat, com els vells temps, no? A més a més, és nit de noies; zero nois, zero preocupacions.

MÒNICA:

(La Mònica agafa un to més seriós) Mmmm...És que saps que penso? Que si l’ha deixat és perquè s’ho mereix! I també penso que no li hauríem de dir per sortir avui! Fa més de mig any que ni es preocupa per nosaltres...a què ve ara?

                                                            CLARA:

(Amb una cara de no entendre massa res i enfadada) No siguis així! Tothom es mereix segones oportunitats i a mi no m’agrada tancar les portes a ningú! Ningú és mala persona per fer una cosa així! Tots som humans, i tenim el dret d’equivocar-nos! I a rectificar a temps!

                                                            MÒNICA:

(De sobte comença a planxar-li el cabell de manera més ràpida i forta). És clar, per això la recolzes...eh? Perquè tu vas fer el mateix amb en Pau. Quedaves d’amagat amb el guiri aquell, que vas conèixer a l’estiu, fins que un dia us va llegir les converses. Ja té tela la cosa...ja saps que jo sempre he estat en contra de posar les banyes. Quan es perd el respecte, es perd la màgia!

                                                            CLARA:

(Amb veu enfadada) Escolta! M’estàs fent mal! Pots planxar-me’l amb més cura, o deixar de fer-ho? I respecte al tema d’en Pau, ja pots para bé l’orella, perquè tinc moltes coses a dir-hi!

(Silenci. Es miren)

Qui t’has pensat que ets per dir-me tot això? Jo mai, i vull remarcar aquest mai, et vaig recriminar que t’hi enrotllessis després de que jo i ell ho deixéssim, per no crear conflictes entre nosaltres! De veritat creus que és ser bona amiga això? Va, home va! Em va fer mal, però després del que havia fet no em veia en cor de criticar els actes de ningú més!

                                                            MÒNICA:

(Silenci. La Mònica no sap què contestar i agafa un to més baix).

No sé que dir-te. Quan tu estaves amb en Pau mai tenies temps per mi i tampoc t’ho vaig recriminar mai. Em vas deixar sola en molts moments, i mai t’ho vaig tirar en cara. Sempre hem estat molt unides, però quan vas començar a quedar amb ell, jo sempre era el teu segon plat. I saps, fot! Bé, no fot, et trenca el cor!

(Torna a agafar les planxes del cabell, no pot mirar-la a la cara)

CLARA:

De veritat que ho vas fer per això? Hòstia santa! Tot això només són que draps bruts del passat! I sisplau, deixa de tocar-me el cabell, no, ja? Em fas mal! Anem a seure al llit, millor...

(La Clara s’aixeca i totes dues es dirigeixen al llit a assentar-se)

                                                            MÒNICA:

Mira Clara, sé que no ho vaig fer bé, vale? Sempre m’ha costat explicar les coses, i tu ho saps més bé que ningú..o no?

CLARA:

(Agafa un coixí i l’abraça) Ja, però una amistat es basa en la confiança, i per moltes bogeries que fem juntes i ens ho passem de conya, això no hi pot faltar! És bàsic. És indispensable. Moltes vegades et vaig deixar penjada per en Pau, però l’amor és cec, i mai més ben dit! Ho sento si et vaig fallar, no era la meva intenció en cap moment...

(Es miren i la Mònica fa gestos molt ràpids, està nerviosa)

                                                                        MÒNICA:

Hi estic totalment d’acord. Després de tots aquests anys juntes crec que mai ens havíem sincerat com fins ara. (La Mònica se li amaga un somriure)

CLARA:

Doncs, no! Mai! És gros, eh?

(La Clara s’aixeca, i disparada a l’ordinador, posa una altra cançó i la comença a ballar)

Vols que t’ensenyi els passos que farem aquesta nit? (Riuen totes dues)

MÒNICA:

            Sorprèn-me! (Riuen juntes i la Clara comença a ballar. La Mònica també)

            Escolta, i la Laura què? Ve o no?

CLARA:

Vale vale, aquesta actitud, ja m’agrada més! Ara li diré pel xat que d’aquí 30 minuts estigui llesta i vingui cap a casa!

MÒNICA:

            Vale, però diga-li que no tardi eh, que si és com abans...

2. HABITACIÓ. INT/VESPRE

            (Sona el timbre)

                                                                        MARE CLARA:

            (Veu en off) Clara! És la Laura, li dic que pugi?

                                                             CLARA:

(La Clara i la Mònica es miren, amb cara de sorpreses: la Laura ja ha arribat després del gran conflicte que ha creat entre elles) Ssssí, i tant!

LAURA:

Hola hola! (S’abracen totes tres, però la Clara i la Mònica estan encara estranyes per la situació anterior, atès que el conflicte venia arrel de la conversa amb la Laura. Es nota una certa tensió).

Quant de temps, eh? Què, com va això? (S’asseu al llit i les altres dues es queden dretes) Ja veig que l’habitació segueix igual, i vosaltres també!

CLARA:

Doncs deu ni do, una mica.

LAURA:

Que us ha passat alguna cosa? Us noto estranyes.

CLARA:

Ah no, tranquil·la! Ens deu haver pujat la laca al cap!

MÒNICA:

Deu ser això... (Riuen totes tres).

CLARA:

I així què, andorrana, que estaves més perduda... Moltes novetats, a part de les que ja ens has avançat? Eh, marrana? (Riuen totes tres).

MÒNICA:

Això, això! El teu primer xicot, i ni ens ho expliques? I la feina, bé? Treballaves en un bar de cambrera, oi? (S’assenten totes tres al llit)

LAURA:

Ja, em sap greu! Però he estat massa “out” tot aquesta temps, ho necessitava, ja ho sabeu! Doncs a la feina molt bé, venien molts estrangers i vaig practicar bastant l’anglès. I pel que fa el meu ex... ja estic millor. Fa poquet m’ha trucat que ja tornava a estar per aquí, i que ens veiéssim per parlar-ne. (La Laura riu, amb cara contenta).

CLARA:

(Bufa) Homes, són homes! Però saps què diuen? Que els homes, enganyen més que les dones, però les dones, ho fem millor!

(La Mònica se li escapa un riure fals i una mirada agressiva cap a la Clara, però les altres dues riuen plegades)

MÒNICA:

Ah, que és d’aquí a prop? (Sorpresa)

LAURA:

Sí! Del poble del costat. Pot ser el coneixeu i tot, voleu veure una foto? (Totes tres miren el mòbil encuriosides)

CLARA :

(La Clara i la Mònica fan un bot del llit) Si home...en Pau?

___________________________________________________________________________

Diàleg Irene Coll

“El Cercle”

Guió literari

1. PASSEIG MARÍTIM. EXT/TARDA

Un pla general mostra un passeig marítim a primera hora de la tarda, entre d'altre gent, al centre del pla es distingeixen 4 noies caminant cap a la càmera. A mesura que s'apropen sentim del que parlen.

BLANCA:
Doncs l'altre dia vaig sortir i em vaig trobar amb la guarra aquella... m'estava liant amb un tio i no parava de mirar...com sempre. A veure, si no li agrada que no miri però estic farta que aquesta gent critiqui als altres per posar una mica d'emoció a la seva vida! Esque flipo que m'hagi de trobar gent d'aquest poble a Barcelona i a sobre aguantar les seves cares de merda.

Totes se la miren rient amb cara d'incredulitat.

LÍDIA:

Tia però tu no la critiquis tampoc...que no t'has quedat mai curta amb ella. Si tu fas el que vols també hauries de deixar que els altres diguin el que vulguin.

CARLA:

Doncs sí, deixa estar als altres i no et cabregis. Aprofita i disfruta tu que pots...

MARTA:

Sí, sí...aprofita perquè n'hi ha que estem clausurades estudiant...

BLANCA:

Doncs si tant clausurades esteu, podem aprofitar avui i sortir a alguna merda de discoteca que hi hagi per aquí, encara que hi vagin nens de pàrvuls ens muntem la festa nosaltres i punt, no? Va..que fa temps que no sortim totes juntes.

La Lídia, la Carla i la Marta assenteixen animades.

LÍDIA:

Doncs voleu venir a casa meva sopem i ens arreglem allà?

Totes diuen que sí animadament.

2. MENJADOR LÍDIA. INT/LLUM ARTIFICIAL

Les 4 noies estan assegudes al voltant d'una taula, estan enfadades i gesticulen molt.

LÍDIA:

N'estic farta que sempre acabem discutint per tonteries que ens hauríem de dir en el moment que passen, però nooo!... nosaltres anem acumulant i després passa el que passa.

BLANCA:

Crec que no són tonteries precisament... que et deixin penjada sense avisar perquè han trobat algo millor a fer.

CARLA:

Mira tú tampoc ets perfecte eh, jo no sóc la que pretén que totes li seguim el ritme de les seves festetes i sortides perquè no totes som milionàries saps?? N'hi ha que ens ho hem de currar per poder fer tot el que fas tu!

MARTA:

A veure un moment noies...crec que ens estem desviant, no? Està clar que hi ha altres coses de les que hem de parlar... però a tot aquest merder hi hem arribat per un altre tema.

Totes es queden en silenci i s'enfoca les cares de la Lídia, la Marta i la Blanca mirant a la Carla (que no se li veu la cara).

3. PASSEIG MARÍTIM. EXT/TARDA

MARTA:

I tu com ho portes lu de viure al pis sola?

LÍDIA:

Bé, però a vegades és una mica avorrit, tot i que així no dono explicacions a ningú i estic més tranquil·la... Però que estigui tranquil·la i avorrida no vol dir que tingui temps de netejar eeh...ara quan arribem ja ho veureu.

Ja estan davant l'entrada de casa la Lídia i aquesta treu les claus per obrir la porta

CARLA:

Noies, em sembla bé anar a veure el pis però jo no menjaré res, no tinc gaire gana i si hem de sortir a la nit...vull que m'entri el vestit negre.

La Marta, la Lídia i la Blanca es miren amb cara de preocupació.

MARTA:

Ah sí, el vestit negre és xulíssim, vosaltres que us posareu per anar a les super-discoteques que hi ha per aquí? (irònicament).

BLANCA:

No, no, a veure, un moment. Què vol dir que no soparàs perquè vols entrar al vestit? Has tornat a recaure o què?

CARLA:

Ai calla tia, no ets la meva mare i no m'has de controlar. Totes sabem que vas de despreocupada per la vida però t'encanta que tot estigui sota el teu control i que tothom faci el que tu vols , no? A mi deixa'm en pau, si no vull menjar no menjo.

Totes es miren a la Carla amb cara de sorpresa per la seva actitud.

4. MENJADOR LÍDIA. INT/LLUM ARTIFICIAL

MARTA:

Ja saps que quan vas estar malament t'afectava en tot el que feies i en com eres... sembla mentida que no te'n recordis de tots els problemes que et va portar. I tot el que vam arribar a discutir per com et comporaves.

CARLA:

Què passa, que sóc la única que enganya i s'inventa excuses en aquesta taula? Potser jo tinc un problema de salut però com actuo jo no és gaire diferent de com actueu vosaltres eh. I a veure, clar que me'n recordo del que va passar, però ara no és el mateix. Perquè deixi de sopar un dia ja estic anorèxica?

LÍDIA:

I tu creus que per un sopar ja et posaràs com una vaca? Esque en el teu cas, després de tantes mentides, i tantes excuses a la mínima que et comportes així has d'entendre que la nostra alarma sona.

BLANCA:

Tu vas estar malalta, i que tu et saltis un àpat per estar “més guapa” és força més greu i complicat que si ho fa una altra persona.

CARLA:

D'acord doncs així em tornaré a inventar coses perquè no us penseu el que no és, ara resultarà que no us puc ser sincera perquè pensareu malament sempre?Ni que vosaltres fóssiu perfectes...

Vaig anar al metge, hem vaig curar i estic bé ara. Us concentreu en tirar-me les culpes a mi cada vegada que ens enfadem, però no us adoneu que aquí cadascú té lu seu? Tenim altres problemes i ens hem barallat moltes vegades que no tenen res a veure amb l'anorèxia de ningú. Però a vosaltres ja us va bé no tenir-me com a culpable i sentir-vos bé “ajudant-me”, però les amigues hi han de ser sempre i entre vosaltres teniu altres problemes que no tenen res a veure amb mi, però no són tant greus per tenir-los en compte, no?

Un primer pla enfoca totes les seves cares, es crea un silenci incòmode.

MARTA:

Sempre serà així? Ens divertim, confiem les unes en les altres, ens ajudem...i de cop arriba un dia que discutim, ens diem de tot i al següent ja tornem a estar bé?

IRENE COLL SEGONA VERSIÓ

“El Cercle”
Story line
Quatre amigues es reuneixen una tarda per posar-se al dia de les seves vides, ja que no es veuen tant com solien fer-ho. La tarda comença amb moments divertits però quan surt el tema de l'anorèxia d'una d'elles es desencadena un conflicte que no havien tancat mai del tot.
La sinopsis
Un grup de 4 amigues: LÍDIA (20), BLANCA(20), CARLA(20) I MARTA(20) estan fent una volta pel seu poble i parlen de nois, de festes i del seu dia a dia en general, ja que no es poden veure tant com voldrien i tenen ganes de passar-s'ho bé juntes. Decideixen anar a sopar a casa la Lídia i sortir de festa.
La Lídia, la Blanca, la Carla, i la Marta estan assegudes al voltant d'una taula, i discuteixen. Es comencen a retreure coses l'una a l'altra.
La Lídia, la Blanca, la Carla, i la Marta estan passejant pel seu poble i segueixen parlant de les seves vides. Quan arriben al pis, la Carla els hi diu que hi anirà però que ella no vol sopar res. La Lídia, la Blanca i la Marta es miren preocupades però no diuen res i la Marta canvia de tema. La Blanca talla la conversa i li pregunta a la Carla si ha tornat a recaure en l'anorèxia..
La Lídia, la Blanca, la Carla, i la Marta estan assegudes al voltant de la taula de casa la Lídia i discuteixen sobre l'anorèxia que va patir la Carla i sobre les conseqüències que té aquesta malaltia en el seu comportament.
La Lídia, la Blanca, la Carla, i la Marta es troben en una plaça on han quedat: s'abracen, es fan dos petons, i comencen a riure i a parlar, comencen a fer la volta.
Guió literari 1. PASSEIG MARÍTIM. EXT/TARDA
Un pla general mostra un passeig marítim a primera hora de la tarda, entre d'altre gent, al centre del pla es distingeixen 4 noies (d'entre 18 i 20 anys) caminant cap a la càmera. A mesura que s'apropen sentim del que parlen.
BLANCA:
(Una noia baixeta, morena, amb atractiu, pels seus moviments sembla extrovertida i segura d'ella mateixa)
Doncs l'altre dia vaig sortir i em vaig trobar amb la guarra aquella... m'estava liant amb un tio i no parava de mirar...com sempre. A veure, si no li agrada que no miri però estic farta que aquesta gent critiqui als altres per posar una mica d'emoció a la seva vida! Esque flipo que m'hagi de

trobar gent d'aquest poble a Barcelona i a sobre aguantar les seves cares de merda. Esque és tant...
Totes se la miren rient amb cara d'incredulitat i la Lídia la talla.
LÍDIA:
(Una noia alta, rosseta, sembla educada i més innocent que les seves amigues)
Tia però tu no la critiquis tampoc...que no t'has quedat mai curta amb ella. Si tu fas el que vols també hauries de deixar que els altres diguin el que vulguin.
La Lídia es mira a la Blanca buscant aprovació pel que ha dit.
CARLA:
(Una noia morena, prima, sempre recolza el que ha dit una d eles seves amigues)
Doncs sí, deixa estar als altres i no et cabregis. Aprofita i disfruta tu que pots...
MARTA:
(Una noia més grassoneta, amb una veu clara i directa, es demostra que té confiança en ella mateixa)
Sí, sí...aprofita perquè n'hi ha que estem clausurades estudiant...
La Blanca se la mira amb cara d'estar farta de les mateixes excuses sempre.
BLANCA:
Doncs si tant clausurades esteu, podem aprofitar avui i sortir a alguna merda de discoteca que hi hagi per aquí, encara que hi vagin nens de pàrvuls ens muntem la festa nosaltres i punt, no? Va..que fa temps que no sortim totes juntes.
La Lídia, la Carla i la Marta assenteixen animades, com si haguessin estat esperant que la Blanca ho

proposés.

LÍDIA:
Doncs voleu venir a casa meva sopem i ens arreglem allà?

Totes diuen que sí animadament.
2. MENJADOR LÍDIA. INT/LLUM ARTIFICIAL
Menjador petit, la llum natural és escassa i es nota la sensació d'incomoditat. Les 4 noies estan assegudes al voltant d'una taula, estan enfadades i gesticulen molt.
LÍDIA:
N'estic farta que sempre acabem discutint per tonteries que ens hauríem de dir en el moment que passen, però nooo!... nosaltres anem acumulant i després passa el que passa.
La Blanca mostra menyspreu cap a la Lídia amb la seva expressió. Les altres noies escolten però no
mantenen contacte visual, miren a la taula.
BLANCA:

Crec que no són tonteries precisament... que et deixin penjada sense avisar perquè han trobat algo

millor a fer.
CARLA:
Mira tú tampoc ets perfecte eh, jo no sóc la que pretén que totes li seguim el ritme de les seves festetes i sortides perquè no totes som milionàries saps?? N'hi ha que ens ho hem de currar per poder fer tot el que fas tu!
La Marta aixeca el cap, no sembla enfadada però té una expressió seria
MARTA:
A veure un moment noies...crec que ens estem desviant, no? Està clar que hi ha altres coses de les que hem de parlar... però a tot aquest merder hi hem arribat per un altre tema.
Totes es queden en silenci i s'enfoca les cares de la Lídia, la Marta i la Blanca mirant a la Carla (que
no se li veu la cara).
3. PASSEIG MARÍTIM. EXT/TARDA
Les quatre noies caminen pel passeig amb un pas lent, estan relaxades i mentre parlen també miren al seu voltant ja que fa temps que no estaven al poble juntes.
MARTA:
I tu com ho portes lu de viure al pis sola?
LÍDIA:
Bé, però a vegades és una mica avorrit, tot i que així no dono explicacions a ningú i estic més tranquil·la... Però que estigui tranquil·la i avorrida no vol dir que tingui temps de netejar eeh...ara quan arribem ja ho veureu.
Ja estan davant l'entrada de casa la Lídia i aquesta treu les claus per obrir la porta
CARLA:
Noies, em sembla bé anar a veure el pis però jo no menjaré res, no tinc gaire gana i si hem de sortir a la nit...vull que m'entri el vestit negre.
La Lídia i la Blanca es miren amb cara de preocupació.
MARTA:
Ah sí, el vestit negre és xulíssim, vosaltres què us posareu per anar a les super-discoteques que hi ha per aquí? (irònicament).
La Lídia obre la porta però no entren.
BLANCA:
No, no, a veure, un moment. Què vol dir que no soparàs perquè vols entrar al vestit? Has tornat a recaure o què?
Totes es queden mirant a la Carla, mentre ella es posa en tensió.

CARLA:

Ai calla tia, no ets la meva mare i no m'has de controlar. A mi deixa'm en pau, si no vull menjar no menjo. Totes sabem que vas de despreocupada per la vida però t'encanta que tot estigui sota el teu control i que tothom faci el que tu vols, no? I no sóc la única que ho pensa, el que passa és que cap d'elles s'atreveix a dir't-ho.
La Blanca es mira a la Lídia i la Marta amb cara de sorpresa
4. MENJADOR LÍDIA. INT/LLUM ARTIFICIAL
Les quatre noies estan assegudes al voltant de la taula, totes estan pendents de les reaccions de la Carla i de tant en tant es miren entre elles amb cara de preocupació i incredulitat.
MARTA:
Ja saps que quan vas estar malament t'afectava en tot el que feies i en com eres... sembla mentida que no te'n recordis de tots els problemes que et va portar. I tot el que vam arribar a discutir per com et comportaves.
CARLA:
Què passa, que sóc la única que enganya i s'inventa excuses en aquesta taula? Potser jo tinc un problema de salut, però com actuo jo no és gaire diferent de com actueu vosaltres eh. I a veure, clar que me'n recordo del que va passar, però ara no és el mateix. Perquè deixi de sopar un dia ja
estic anorèxica?
La Marta nega amb el cap en senyal de preocupació. Les altres noies estan quietes i tenses mirant a la Carla. La Carla se les escolta amb cara de menyspreu.
LÍDIA:
I tu creus que per un sopar ja et posaràs com una vaca? Esque en el teu cas, després de tantes mentides, i tantes excuses a la mínima que et comportes així has d'entendre que la nostra alarma sona.
BLANCA:
Tu vas estar malalta, i que tu et saltis un àpat per estar “més guapa” és força més greu i complicat que si ho fa una altra persona.
La Carla esbufega en senyal d'incomoditat.
CARLA:
D'acord doncs així em tornaré a inventar coses perquè no us penseu el que no és, ara resultarà que no us puc ser sincera perquè pensareu malament sempre?Ni que vosaltres fóssiu perfectes... (fa una pausa i ningú diu res).
Vaig anar al metge, hem vaig curar i estic bé ara. Us concentreu en tirar-me les culpes a mi cada vegada que ens enfadem, però no us adoneu que aquí cadascú té lu seu? Tenim altres problemes i ens hem barallat moltes vegades que no tenen res a veure amb l'anorèxia de ningú. Però a vosaltres

ja us va bé tenir-me com a culpable i sentir-vos bé “ajudant-me”, però entre vosaltres teniu altres problemes que no tenen res a veure amb mi, el que passa és que no són tant greus per tenir-los en compte, no?
Un primer pla enfoca totes les seves cares, es crea un silenci incòmode. Totes miren a la taula, menys la Carla que mira per la finestra amb expressió d'enfadada. La Marta aixeca la vista i es mira les seves amigues.
MARTA:
Sempre serà així? Ens divertim, ens ajudem...i de cop arriba un dia que discutim, ens diem de tot... i al següent dia què? ja tornem a estar bé? Sempre passa el mateix, això és un cercle viciós...
5. PLAÇA. EXT/TARDA
Es veu una plaça en pla general i de mica en mica van arribant les 4 noies i es va sentint com es saluden. La Carla arriba la primera i quan veu a la Blanca va cap on està ella a saludar-la i li fa dos petons. Després arriben la Marta i la Lídia i, quan es troben amb les altres dues, es saluden amb abraçades i petons. Mentre es posen a caminar en direcció contrària a la càmera, el pla es va obrint i se les sent riure.

___________________________________________________________________________

ALBERT CAÑO_ MEMORIAS DE UN FESTÍN

(Toda la escena tiene lugar en un baño. Vemos a Sandra ante el espejo, aún somnolienta, se lava la cara para mejorar su aspecto).

SANDRA

(Con los ojos entrecerrados) 1 de Mayo. Otro día más. Éste dolor es insoportable! Anoche cené demasiado y, por si fuera poco, esta madrugada me he levantado con hambre. Mi cuerpo no me respeta, yo le digo que no debe comer y, aun así, mis impulsos más primitivos me llevan hacia el infierno. Puta nevera! Siempre llena de comida, y no precisamente de verduras, frutas u hortalizas. Mi madre cada semana se gasta medio sueldo con comida basura para complacer a mi hermano Marcos. Lo que daría por recobrar la inocencia de un niño de 15 años, sin prejuicios ni preocupaciones. Es un glotón y no engorda yo, en cambio, tengo que medir cada gramo de comida. Por la noche las ajugas de reloj se clavan en mi mente con el “tic-tac, tic-tac” y se unen al compás de mis tripas hambrientas que piden a gritos algo que llevarse a la boca. Es imposible conciliar el sueño cuando tienes hambre, es peor que clavarte un martillo en la cabeza. El dolor persiste segundo tras segundo hasta que consigo dormirme durante unos minutos pero ya es demasiado tarde, la alarma del móvil ha sonado y debo levantar mi famélico cuerpo para empezar otra insufrible jornada.

El hambre persiste pero es fruto de mi imaginación, todo está en mi cabeza. Anoche cené demasiado y, por ello, debo castigarme (se dirige al inodoro para vomitar)

(Se vuelve a lavar la cara mientras bebe en pequeños sorbos un poco de agua. Se dirige a la ducha. Cuando termina, vuelve ante el espejo y empieza a repasar minuciosamente cada parte de su cuerpo mientras recuerda el origen de su enfermedad, el día en que empezó a obsesionarse con su peso)

Ya no distingo la realidad de la ficción, los sueños se convierten en la continuidad de una pesadilla que me consume por dentro. Y, por si fuera poco, el llanto desolado de mi madre que, cada vez que oye mis vómitos, retumban las paredes como el estruendo sonido de diez taladros encendidos a la vez. Yo le digo que no pasa nada, que me encuentro bien, pero no puedo ocultar mi triste realidad. En momentos como este, desearía vivir en una cabaña alejada del mundo que me rodea, lejos del consumismo que pudre nuestra sociedad y todos aquellos que desprenden su aliento para preocuparse por mí. No merezco querer ni que me quieran, y aún menos que se preocupen por mí. A veces intento normalizar la situación: me siento con mi familia alrededor de la pequeña mesa del comedor convertida en una camilla de tortura y lamento cada caloría que se resbala por mi cuerpo hasta llegar al estómago.

(Se maquilla para mejorar su enfermizo cuerpo) Son las 8 de la mañana y Esther estará a punto de llegar. Mi malestar alienta sus sospechas. Creo que mi madre la llamó pidiéndole que me vigilara. Aparentar normalidad es imposible ante mi desvanecido cuerpo. Si sigo así tendrán que llevarme al hospital por haber sacado la bilis.

(Tras una pausa, empieza a recordar cómo empezó todo)

2 de diciembre de 2010. Hoy se casa mi hermana mayor, Laura. Estoy emocionada e impaciente por verla luciendo su majestuoso vestido blanco, seguro que le ilumina su rostro de alegría. Juan es un buen chico, la tratará bien. Tengo curiosidad por volver a ver a mi tía, le alegrará volver a verme.

(Tras unos segundos de silencio, con rabia) Maldito el momento en que la vi, sonrojada y con los mofletes enrojecidos por unas copas de más. Se dirige a mí y me abraza: <<Sandra, que grande y rechoncha, te recordaba más delgada!>>. Como si se tratara de un puñal clavado en el corazón, ese comentario me dolió aún más que eso. Corrí al baño para comprobar si era cierto lo que me dijo, quizás era el vestido que me hacía más gorda. Me vi como siempre, no consideraba que hubiera engordado. Salí del servicio buscando desesperadamente la opinión de mi madre y luego de mi padre, mis abuelos…todos respondieron lo mismo: <<No le hagas caso, Sandra, el alcohol le nubla la vista!>>. Llamé a mi amiga Esther y le conté lo que había pasado. Sus risas se escucharon al otro lado del pasillo: <<Anda tonta, no ves que iba borracha, no le hagas caso!>>. Hace más de un año y medio que el desconsiderado comentario de mi tía me atormenta sin dejarme vivir en paz…

(Vuelve al inodoro para asegurar que no queda rastro de la cena de ayer. De repente, suena el timbre. Llega Esther. El <<toc- toc>> de la puerta del baño asusta a Sandra, que no ha cerrado con pestillo pero enciende el agua de la ducha para ocultar el sonido de sus vómitos)

ESTHER

(Que no oye sus vómitos) Sandra, date prisa que llegamos tarde! Seguro que el imbécil de Humberto nos cuenta otra aburrida excursión al monte con sus ocho hijos…!

SANDRA

(El sonido del agua no oculta sus vómitos) Un momento, por favor…

ESTHER

(Alertada) Sandra, qué narices estás haciendo? (Abre la puerta y la encuentra de rodillas con dos dedos en la boca). Qué coño haces? Estúpida! (Le aparta sus dedos de la boca y la apoya contra la pared). Tú estás loca!

SANDRA

(Rompe a llorar) Déjame, ayer comí demasiado y no puedo salir de casa con este barrigón!

ESTHER

(Le aparta los pelos de la cara y le seca las lágrimas pero sigue llorando. Aleja un momento la mirada para ver los restos de comida en el retrete. Sólo ve sangre) No soporté verte la primera vez en casa de Mario y no voy a permitírtelo nunca más. Ahora mismo llamo a tus padres!

SANDRA

No, por favor, a mi madre no, ya sabes cómo se toma las cosas.

ESTHER

Y cómo quieres que se tome esto, tía? Estás enfermando y pretendes que no hagamos nada? Sandra, abre de una vez los ojos, estás en los huesos, no puedes seguir así, acabarás con tu vida!

SANDRA

Es muy fácil des del otro lado. Todos os preocupáis por mí pero nadie me comprende. Me veo gorda y, por mucho que vomite, no adelgazo nada. Cada vez que me veo en el espejo me doy asco a mí misma. Ya no soy aquella chica a la que levantaba mi madre con un dulce beso. Me he convertido en un horrible monstruo!

ESTHER

El verdadero monstruo es tu enfermedad, que te ciega por completo y te impide ver que cada día estás más delgada! Tu madre me llama semana tras semana llorando porque dice estar preocupada por tu estado de salud. Cada vez que se acerca a ti tú la rechazas y le montas un follón. Tus padres te quieren, nosotras te queremos. Qué más quieres? Eres guapa, sacas buenas notas, tus padres te permiten todo tipo de lujos. Tienes una vida envidiable y la estás perdiendo! Quítate esa puta venda que te ciega y afronta la realidad cómo una tía de 20 años, no estás gorda, estás agónica!

(Sandra no puede parar de llorar y se funden en un abrazo. Tras unos segundos en que solo se oyen sus llantos…)

SANDRA

No puedo más, Esther, quiero morirme! Estoy harta de permanecer encerrada tras estas cuatro paredes sacando lo peor de mí. En el instituto todo el mundo me mira apenado al verme deambular por los pasillos como un alma en pena. Me asfixian sus miradas, no soporto sus lamentos ni tampoco sus comentarios. Aborrezco el instituto y me da pavor cada vez que tocas el timbre para ir juntas. Aquí en casa al menos me encierro en mi misma y no molesto a nadie. Nadie me mira ni me critica. Vosotras estáis hartas de mí, no es justo que os haga cargar con la responsabilidad de cuidarme, ni tampoco tenéis porque llamarme para preguntarme como estoy. Y mis padres están pasando lo peor, viéndome todo el día en esa puta cama postrada como si fuera un vegetal (llora desconsoladamente). Quiero dejar de sufrir y desaparecer de vuestras vidas!

ESTHER

Somos tus amigas y vamos a estar a tu lado pase lo que pase. Vas a poder superar todos los obstáculos que te impiden ser feliz y dejar atrás toda esta mierda. Aún estas a tiempo, aún estas viva, Esther! No permitas que acabe contigo, tienes que superarlo. Nos tienes a nosotras y a toda tu familia. Gente que te quiere y te respeta, que te valora por tus cualidades y te consiente tus defectos. Tú harías lo mismo por mí o por cualquiera de las chicas. Quiérete un poco y saca la capacidad y fuerza para derrotar la bulimia, porque eres bulímica, Esther, admítelo de una vez por todas!

SANDRA

A veces pienso que todo hubiera sido diferente si no fuera tan susceptible, si no me tomase las cosas tan a pecho. El día de la boda…

ESTHER

Sí, ya se…

SANDRA

Espera! El día de la boda, yo era una chica normal que llevaba un vestido escotado para mostrar sus virtudes. Me gustaba aquel vestido azul que me llegaba hasta las rodillas. Cuando mi tía me dijo que me veía con más quilos, ese día mi mundo cambió por completo y me convertí en la enferma que soy ahora. Hay días en los que quiero acabar con mi vida, con todo este sufrimiento. A veces intento sacar las fuerzas de donde sea para seguir adelante pero la situación me supera. Tengo las piernas entumecidas y la espalda me duele con sólo levantarme.

ESHTER

Está en tus manos. Tú eres la única que puede superar este horrible bache. Podemos ayudarte pero, si tu no pones de tu parte, nada tiene sentido. (Tras unos segundos de silencio…) Tú puedes, cariño…vuelve a ser la de antes, lo necesito, por favor… (Esther también llora mientras le acaricia suavemente la cara a Sandra)

SANDRA

No quiero ir a clase…Por favor, no me hagas ir a clase hoy…

ESTHER

Vale, tranquila. Nos Quedaremos aquí, tú y yo.

(Esther se sienta al lado de Sandra, le coge la mano)

ESHTER

Recuerdas el día de la graduación? Todos los chicos de la clase querían pedirte que fueras su pareja en el baile. Tú me decías muy preocupada que estabas indecisa y no querías hacerle daño a nadie, que te caían bien y que no sabías a cual elegir. Estaban locos por ti, Sandra…Tu sonrisa les hipnotizaba y la alegría que desprendías cada mañana al entrar por la puerta del colegio nos contagiaba a todos. Eras una chica muy feliz y nos la transmitías con tu dulzura y simpatía. Tus notas eran brillantes y cada mes recibías al menos dos cartas anónimas de chicos que confesaban estas enamorados de ti…

SANDRA

Recuerdo el colegio con nostalgia. Me gustaría volver a ser esa chica de 15 años…Recuerdas aquellos días en los que nos metíamos en el baño durante el recreo y reíamos sin parar e incluso terminábamos con los ojos llorosos de tanto reír…?

ESHTER

Y aquel día que decidimos fumarnos nuestro primer cigarro y justo en ese momento pasaba la profe de lengua? Aquel día pensábamos que nos expulsarían de por vida y tendríamos que ponernos a trabajar en cualquier lugar porque no podíamos estudiar, y al final no nos pasó nada. Una sanción y un sermón de nuestros padres…Ojalá ahora los problemas se solucionaran con lágrimas de cocodrilo y un tierno beso a tus padres…Ahora todo es más complicado.

SANDRA

Vivir es sufrir…

ESTHER

No, Sandra. Sufrimos porque queremos. Hacemos de los pequeños problemas, montañas de mierda. Damos demasiada importancia a lo que, en realidad, son auténticas tonterías.

SANDRA

Pff… (baja la cabeza y se queda mirando el suelo con un rostro reflexivo)

ESTHER

Pero ahora tienes un gran problema que debes superar para salir adelante. Piensa en todo lo que ganas y en lo que perderás si sigues así, no vale la pena cariño.

SANDRA

(Tras unos instantes pensando…)

Tienes toda la razón. Tengo que sacar el coraje de donde sea y ponerle un par de huevos a la situación. Debo salir del bucle en el que me he metido y recuperar mi carácter. Pero te necesito a ti, a las chicas y a mis padres…Sin vosotros me siento perdida.

ESTHER

No lo dudes ni un instante. Saldremos adelante juntas, cómo siempre hemos hecho!

SANDRA

Lo siento, tía. Siento todo el mal que os he hecho…

ESTHER

(le coge la mano) No te preocupes…

SANDRA

Ojalá pudiera volver atrás y cambiar las cosas. Lo cambiaria todo, este año y medio de sufrimiento. No sé cómo recompensártelo

ESHTER

Si vuelves a ser la Sandra de antes, me harás la tía más feliz del mundo entero!

SANDRA

No sé si mis padres podrán perdonarme por todo el daño que les he hecho…

ESTHER

Te perdonaran. Para ellos tú eres lo primero…si te recuperas, les darás la fuerza y la felicidad que les arrebataste con tu enfermedad…

(Sandra le da un beso y reposa cabeza en su hombro. Las dos se quedan calladas…)

(Segunda escena: vemos a Esther, recién levantada)

ESTHER

(Aún somnolienta, se dirige hacia la báscula. Se pesa. Va hacía el espejo)

(Sonriente) 5 quilos más, 5 quilos más… (Se lava la cara, se peina y se pinta los labios mostrando un rostro de felicidad)

 ________________________________________________

 

RUBÉN HERRANZ

1. CARRER. EXTERIOR, MIGDIA

Un carrer llarg, el dia està ennuvolat. Es veu com de la cantonada gira un cotxe de color gris. Atura el cotxe davant d’una casa.
Passem a un pla fixe des de dins del cotxe del rostre d’en QUIM. Està pensatiu, com si estigués preparant-se per fer una cosa molt important.
De nou pla general, en Quim es decideix a baixar i toca el timbre de la casa on hi ha deixat el cotxe.

2. CASA. INTERIOR, MIGDIA
S’obre la porta, a l’altre cantó de la porta hi ha un home d’uns 45 anys.

3.MENJADOR, INTERIOR

MARE

Hola? 

QUIM

(considerablement nerviós)

Hola, sóc en Quim el xicot de l’Elisenda, m’agradaria poder parlar amb vostè. 

MARE

Ernest qui és? 

PARE

És el xicot de l’Elisenda, que vol parlar amb nosaltres. Passa noi. 

QUIM
Gràcies. Hola, bon dia Maria. 

Entren el matrimoni i el jove. El matrimoni s’asseu al sofà, en Quim en un principi es queda de peu, però al final agafa una cadira i s’asseu davant d’ells. Se’l nota nerviós. 

QUIM
Bueno he vingut aquí perquè estic preocupat per l’Elisenda. 

PARE
Tu diràs (amb un to lleugerament passota) 

QUIM

Durant els últims mesos he notat que l’Elisenda estava molt estranya, com ho diria... mmm... obsessiva. 

En Quim espera una resposta dels pares, però ells no diuen res, així que continua.

QUIM

Com deia... les mentides són habituals i a la mínima comença a cridar i a donar cops... fins i tot a vegades... s’ha arribat a autolesionar.

PARE

Bé... nosaltres no crec que hi podem fer gaire cosa. En aquests casos... el millor és que no s’hi fiquin terceres persones. Heu de ser vosaltres els que resolgueu els problemes. 

Mentre el pare fa aquesta explicació en Quim nota com la mare, no para de jugar amb les mans i de moure la cama, cada cop està més nerviosa. Veient això en Quim comença a insistir més, per intentar treure més informació.

QUIM

No em puc creure que em digui això... li estic dient que la seva filla es fa mal. I vostè senyora no té res a dir? 

En Quim cada vegada puja més el seu to de veu i és més insistent. La mare està a punt d’enfonsar-se.

MARE

(amb veu tremolosa)

Mmmm... jo, jo, jo penso igual que el meu home.

QUIM

O sigui... m’està dient que tant li fot si la seva filla un dia fa una bogeria?!?!

MARE

No... vull dir que...

En aquest moment la mare es posa a plorar i surt del menjador. El pare, baixa el cap, no pot aguantar més i es decideix a explicar el que veritablement està succeint a casa seva. Parla amb un to de tristesa i alhora de pànic.

PARE

Noi... això que ens expliques no és res nou per nosaltres. Des de fa temps que vam notar un canvi en la seva personalitat. Tot va començar amb mentides petites, sense

gaire importància... (ES DENOTA UN SENTIMENT DE CULPA PER NO HAVER-HI POSAT REMEI EN AQUELL MOMENT). Després de les mentides van venir les males contestacions, les males cares, els crits... 

En Quim escolta atentament i assenteix. Tot el que li està explicant el pare també ho ha viscut, i com el pare, també creu que hi podria haver fet alguna cosa més.

PARE

Fins que va arribar un moment en què... sense saber com.. ens va començar a maltractar també físicament. La cosa no va acabar així, sinó que si veu que no aconsegueix res picant-nos ens amenaça de fer-se mal, de tallar-se les venes.

Hem intentat parlar amb ella però és impossible, arriba a casa i se’n va directament a la seva habitació. Un cop vaig intentar entrar però va ser impossible, vaig girar la maneta i va sortir d’una revolada amb pal d’esquí a picar-me. Des d’aleshores mai més he intentat entrar-hi...

QUIM

I perquè no hi entrem ara?

PARE

Crec que no és una bona idea... un dia la meva dona ho va fer i l’Elisenda ho va saber, té una càmera gravant...

QUIM

Però a mi mai m’ha fet res... mai ha intentat agredir-me.

PARE

Pel teu bé, no jugaria amb foc... (tot i voler ser irònic, se’l nota atemorit)

QUIM

Miri m’és igual, crec que és la única manera de poder-la ajudar. Potser remenant per la seva habitació puc trobar alguna pista sobre el què li passa... (sembla com si també es volgués convèncer a ell mateix del que diu).

PARE

Tu mateix... però tingues en compte que potser nosaltres també podem sortir malparats de la teva acció.

En Quim dubta durant un instant però finalment es decideix a entrar a l’habitació de l’Elisenda. Per la seva banda el pare no s’ho vol mirar i marxa a buscar a la seva dona.

4.- HABITACIÓ, INTERIOR
En Quim obra la porta de l’Elisenda, la persiana està baixada. No encén el llum, sinó que puja la persiana. Un cop pujada la persiana en Quim veu que tota l’habitació està plena de fotos seves, però no només seves. També hi ha fotografies de companys de la universitat, sobretot de noies de la seva classe.
En Quim no s’ho pot creure, també hi ha fotos de molt abans que es coneguessin.

5.- CARRER, EXTERIOR. MIGDIA
Es veu a l’Elisenda girar la cantonada del carrer de la seva casa. Veu el cotxe d’en Quim i comença a córrer cap a casa seva.

6.- HABITACIÓ, INTERIOR.
En Quim, encara bocabadat, continua mirant el centenar de fotos que l’Elisenda té d’ell. En algunes d’elles les persones que hi apareixen estan tatxades o amb xinxetes clavades. Un calfred recórrer el cos d’en Quim, s’està començant a espantar molt.
De sobte se sent la porta, unes veus. En Quim mira el rellotge i, tot i que és massa d’hora, creu que pot ser l’Elisenda. Intenta sortir de l’habitació però arriba ella.

ELISENDA

Quim, “carinyo”, t’ho puc explicar de debò.

QUIM

Què vols dir?? Estàs malalta

ELISENDA

(tallant en Quim)

No si us plau, no diguis això... no ho pots entendre...

QUIM

Em fas por, ¿des de quan representa que m’estàs seguint?. Hi ha fotos de molt abans que ens coneguéssim. Crec que no hi ha res a explicar... no em tornis a dir res mai més. Em fas por...

ELISENDA

No m’ho facis això, ets el més important de la meva vida, sense tu no puc viure.

En Quim es treu l’Elisenda del mig, però abans que pugui sortir de l’habitació l’Elisenda el crida.

ELISENDA

Quim! No em deixes cap altra opció...

En Quim es gira i veu com l’Elisenda es treu un ganivet de sota la roba. Aixeca el braç i se’l clava un parell de cops fins que cau a terra.

FI

__________________________________________________________________________________________

  

-->

DIÀLEG DE BEATRIZ GARCIA VIVAS

1.     INT. MENJADOR-PIS-GIRONA-DIA

Al menjador del pis d’estudiants està l’Alba asseguda al sofà gran, mirant fixament  a la càmera. Té una mirada cansada, es nota que fa temps que no es cuida i que pateix.

Comença a explicar la seva història. Tot i que sap parlar i entén perfectament el català, prefereix parlar en castellà.

Alba
Agafa aire.
Todo empezó el día que vine a vivir con mi madre a Tarragona. (Fa un petit silenci i torna a agafar aire) Estaba sola, no tenía amigas ni familiares de mi edad con quién hablar ni quedar para merendar. Mi amiga de la infancia estaba en Galicia y hacía su vida, cada vez perdíamos más la comunicación.

Encara amb l’alba en primer pla, la reportera introdueix una pregunta, ella no surt en pantalla.

Reportera
Llavors com és que el vas conèixer?
Només li interessa ell, la història personal de l’Alba no desperta cap mena de passió.

L’alba se la queda mirant, se n’adona que la seva vida independent d’ell no té cap mena d’interès per ningú, el protagonista és l’home que li va destrossar la vida.

2.     EXT. CARRER-TARRAGONA-NIT

En forma de flaixback l’Alba recorda el primer cop que el va veure. És una nit de finals d’estiu i l’Alba baixa al carrer a llençar les escombraries. Al portal hi ha un noi alt i moreno, també porta les escombraries a la mà. És una mica més gran que ella. La mira i li somriu, ella el correspon amb un somriure també. Ell li obre la porta.

Veí
Buenas noches soy Jordi. Eres nueva en el edificio, verdad?

Alba
Si, Bueno mi madre vive aquí desde hace un año, pero yo he venido hace un par de meses.

Veí
Pues bienvenida vecina!

Alba
Me llamo Alba.

Tots dos creuen el carrer direcció als contenidors i tornen cap a casa.

3.     INT. MENJADOR-PIS-GIRONA-DIA

Apareix l’Alba al menjador del pis de Girona. Surt en primer pla però no mira a la càmera, mira a un punt fixe. Se li escapa un somriure quan recorda el primer cop que va veure a en Jordi.

Alba
Para mi fue amor a primera vista.
Ho recorda amb tendresa i nostàlgia.

Reportera
Us vau tornar a veure poc temps després?

L’alba torna la vista a la càmera, de nou se n’adona que no està allà per ella. Ell és el protagonista, està allà per en Jordi.

Alba
Una tarde de sábado sonó el timbre y mi madre abrió la puerta. Era él, había venido a invitarme a una fiesta que hacía esa misma noche con sus amigos. En principio yo no quería pero me acabó convenciendo. Estuvo toda la noche pendiente de mi… no me dejó sola ni un minuto.
Fa un silenci. S’aixeca del sofà i marxa a la cuina.

En primer pla apareix la paret blanca del menjador i es veu una mica el sofà vermell. Sona un mòbil, és el de la reportera.

Reportera
Parla per telèfon, no apareix al pla.
Si? Estic fent el reportatge de la noia. (en veu baixa) És un testimoni clau, això ens donarà una audiència important. No, no, acaba d’anar a la cuina, estic sola. Intento que no s’enrotlli gaire i m’expliqui directament les coses del tio aquest, sinó haurem de fer una mica de muntatge perquè la tia sembla que vulgui explicar una història d’amor. Et deixo que ve, després parlem. Si, si, adéu.

L’Alba s’asseu al sofà. Torna a sortir en primer pla.

Reportera
Tot bé?

Alba
Si, solo necesitaba un poco de agua. Por dónde íbamos?

Reportera
Estabais en una fiesta.

Alba
Ah sí… Esa noche me besó y empezamos nuestra relación. Al principio todo era de color de rosa. Nos veíamos cada día y al poco tiempo ya dormíamos cada noche juntos. Solo nos separábamos por la mañana, yo iba al instituto y él a trabajar.

Reportera
A l’institut? Quants anys tenies?

Alba
Acababa de cumplir 16, él tenia 21.

Reportera
Per què vas començar a sortir amb un noi que era força anys més gran que tu?

Alba
No tenia a nadie más, cuando conocí a mis compañeros de clase yo ya estaba saliendo con Jordi.

Reportera
Llavors quan vas notar que alguna cosa anava malament?

Alba
Un mañana nos enfadamos, no recuerdo porqué. Cuando nos volvimos a ver al mediodía no paraba de pedirme perdón y estaba muy cariñoso conmigo. Era la primera vez que nos enfadábamos y pensé que se sentía culpable y por eso me pedía tantas veces perdón.

Reportera
Us emprenyàveu sovint a partir de llavors?

Alba
La verdad es  que a partir de entonces, más o menos cada dos semanas teníamos una bronca y siempre era lo mismo que la que te he explicado: nos enfadábamos por la mañana y al mediodía se disculpaba constantemente.

Reportera 
Quant de temps vau estar així?

Alba
Las broncas empezaron cuando llevábamos un año saliendo más o menos y aguantamos un año más de relación.

Reportera
Quan va acabar tot?

Alba
Es queda en silenci i veu aigua.
Estábamos solos un domingo en casa, sonó el timbre y al abrir vi que era la policía. Lo venían a buscar…

Mentre l’Alba ho explica es veu l’escena.

4.     INT. HABITACIÓ DE L’ALBA-PIS-TARRAGONA-VESPRE

L’Alba i en Jordi  estan a l’habitació d’ella estirats al llit mirant una pel·lícula. L’Alba s’aixeca i va a obrir la porta de casa, algú ha picat el timbre. Quan obra la porta es veu la cara de sorpresa de l’Alba. Algú més entra al pis, l’Alba li indica com arribar a l’habitació.
En obrir la porta emmanillen a en Jordi i se l’emporten.
En Jordi nega constantment amb el cap mentre és obligat a abandonar el pis amb la policia. L’Alba els segueix al darrera sense saber que fer, desesperada.

5.     INT. MENJADOR-PIS-GIRONA-DIA

Alba
No sabia qué estaba pasando…

Reportera
En cap moment se’t va passar pel cap que podia ser ell el responsable de la mort de totes les noies? És a dir, la mort de la primera noia coincidia amb la primera bronca que havíeu tingut, i des de llavors cada dues setmanes aproximadament apareixia una altra noia. Tot coincideix amb les vostres baralles y tu mateixa has dit que al migdia, quan us tornaveu a veure, ell demana perdó constantment.

Alba
Eso no tiene nada que ver. En ningún momento se me pasó por la cabeza que él era el responsable de todas aquellas muertes. De echo ni siquiera hoy lo pienso, la verdad es que toda y cada una de esas zorras se intentaron interponer en nuestra relación, i fue Jordi el encargado de salvarla.

__________________________________________________________________________________________

Guió Trini Franco

Escena 1: Platja/ Exterior dia

John: és un noi d'uns 24 anys, sembla bon noi, du ulleres grans i velles i vesteix roba senzilla.

Mike: és idèntic a John ja que realment són els mateixos, té 24 anys, no du ulleres, vesteix una caçadora de cuir, té una aparença més agressiva que mostra tant en el seu aspecte físic com en la forma en que parla.

John està estirat, camina per la platja, llença pedres al mar, mira el mar mentre pren una Desperados... Està abatut. Acaba estirat a la sorra mirant l'horitzó absort.

JOHN

(Mira al seu costat, amb indiferència) Ei... no et canses de seguir-me sempre eh...? Al final resultarà que ets l'únic que em queda...

MIKE

(Apareix Mike, de peu al seu costat) Ets penós tio...

John

See.. això sembla eeh? Som la puta merda de la societat

Mike

Ehh espavila ets una puta merda perquè vols ser una puta merda tio... I fes-te un favor i no m'imitis al parlar. Ho fas de pena!

John

Sí... el teu lèxic és bastant limitat.

Mike

Doncs tu per ser un llicenciat no has arribat gaire lluny... Et passes la puta vida entre nois de papa llepant-los el cul, ricaxons de merda com els odio... 

(Imitant-lo amb to burleta) Si senyor ara mateix, perdoni senyor, vol que li netegi el cul? O potser vol que li faixi de puteta? Vol que em baixi els pantalons? Cony si el teu pare veiés en que t'has convertit, ell no et va preparar per ser un nyicris, un titella, un puto pallasso...

John

 Calla joder! Com vols que mengi? que pagui el lloguer? que compri la roba que portes eeh?

(Notem per Mike que esta cansat de discutir sobre això amb John, cosa que irrita a John)

(molt accelerat i amb ràbia) No en tens ni idea del que costa obrir-se camí quan no ets ningú, quan tu has hagut de fer tot en la vida, quan el gran triomfador del teu pare arriba borratxo a casa veu els morats que portes i et clava un cop de puny, pam espavila! No li agrada el menjar? pam espavila! Què ma mare plora ? pam espavila! Què la professora diu que tinc dèficit d'atenció? pam! Què el fan fora de la fàbrica per donar-li una pallissa al fill del cap? pam! Què troba la maleta de me mare? pam! Pam ! Pam! Pam! Pam!...

(Mike ara sembla cabrejat per que ha tret aquest tema i comença a llençar pedres al mar amb ràbia)

Vaig fugir amb 6 anys d'allà, vaig córrer com mai... havia escoltat a Koko, l'havia descobert i el mataria... odiava els gossos...Déu.. el vaig estrènyer tant amb les mans perquè callés que... però no havia descobert a Koko, havia descobert l'Àlex el noi que últimament es passava per casa per parlar amb la mare. Aquell dia havia begut més que mai... ho recordo tot, tinc les imatges clavades aquí (es senyala el cap), ho vaig veure tot i vaig sortir corrent... ets un monstreee moraaaat!!

Mike

Sí.. ja està, ja has muntat el numeret? Aquell home seria un monstre, hòstia puta s'hauria d'haver matat ell abans, però tio mira't... què tens? Una cervesa calenta i un munt de sorra a les butxaques... i tot per què ? Perquè segueixes sent el mateix puto nen espantat, corrent i que no pot plantar cara i ficar una bona pallissa al puto ric de merda pel que t'has passat 5 anys a la puta presó. Joder tio busca'ls on sigui que els tinguis i per una vegada en te vida posa-li collons i carrega-te'l.

John

Vas ser tu el que em va ficar en tot això...

Mike

Vinga home, jo només et vaig donar una empenteta per a que gaudissis de la vida, aquell dia vas triomfar en la teva penosa vida. Aquells estirats... que bo va ser...

John

Si no t'haguessis inflat a drogues, begut tant whisky...

Mike

Necessitaves que aparegués, ho saps... i no sé de què carall et queixes?...

John

De què em queixo? De que imitessis una vaca davant la senyora Súliban, de que ballessis per sobre les taules, de que et tiressis un pet a la cara del senyor Hobs... de que et tiressis a la Jenifer.

Mike

(No deixant-li seguir) Espera, espera... et queixes d'haver-te follat a la pèl-roja?

John

És la filla de l'empresari més poderós de tot el país...

Mike

I què? Hòstia tio, portes des dels 9 anys enamorat d'ella... i ni t'ha cregut la molt...

John

Calla! A qui havia de creure? al seu futur marit o al borratxo del servent que va insultant a tota la seva família?... Mai m'havia mirat així...

Mike

Com volies que et mirés? Et va trobar histèric, corrent amb les mans plenes de sang i un tio estès a la teva habitació, amb totes les proves... (silenci) Encara no entenc perquè vas fer desaparèixer les gravacions d'amenaces del seu pare que el tio havia gravat al mòbil i aquell botó... tan peculiar...

John

Perquè aquell tio mai m'havia caigut bé, tenia una obsessió rara amb ella i... no volia que li passés el mateix que a mi... estar sol al món. Fes-me un favor, i desapareix, no intentis ajudar-me mai més...

(Mike ja no hi és, John té els ulls plorosos, però es resisteix a plorar, mentre mira l'horitzó de peu llençant pedres al mar)

Noia

(veu en off)

John?

(John es mig gira cercant qui l'ha cridat)

__________________________________________________________________________

DIÀLEG MÒNICA JIMÉNEZ

Aclaración: Durante todo momento el corto sucede en un mismo espacio y tiempo pero ninguna de las personas se dirige a la otra.

ESCENA 1: EXTERIOR/UN PARQUE/DÍA

(Una joven se acerca a un parque, toma asiento y espera mientras juega con sus manos. Un chico rubio se apresura a llegar al mismo lugar, se sienta e intenta recuperar el ritmo de su respiración. La chica aparta la vista de sus manos.)

ANNA:

¿Ya era hora no? Llegas un poco tarde, como siempre vamos.

CARLOS:

(Asintiendo) Lo siento, problemas con mi hermana. (Murmurea cosas sin sentido)

ANNA:

Ya ya… Siempre igual. No cuela chaval.

CARLOS:

¡Es verdad! Estoy empezando a creer que su afición favorita es pedirme ayuda justo antes de salir de casa...Sino no lo entiendo.

ANNA:

Siempre me pones las mismas excusas, si no te pasaras tanto rato decidiendo qué ponerte… Luego dicen de las mujeres. O no sé, sal antes de casa y así llegarás puntual. Me da igual lo que decidas hacer pero llega a la hora aunque sea algún día. No va a pasarte nada por intentarlo, ¿no?

(Él no dice nada. La chica respira hondo.)

En fin, ¿qué has estado haciendo estos días? Mister estoy-muy-ocupado-y-por-eso-siempre-llego-tarde. (Acaba la frase con tono de burla).  Si quieres en un rato podríamos ir a tomar algo… O podríamos esperar un poco más y cenar e ir al cine… o.. o…No sé, lo que prefieras.

CARLOS:

Un momento, un momento… A ver… Podemos hacer lo que quieras, no te desesperes así tío. A mí me da bastante igual la verdad. Joder… tengo hambre. ¿No hay nada para comer?

(Carlos coge una bolsa de patatas y ofrece alguna. Nadie acepta su oferta.)

CARLOS:

Qué podríamos hacer… qué podríamos hacer… Ni idea, me da demasiada pereza pensar. Lo que sea ya me va bien. Yo no decido.

ANNA:

¿Cine y cena?

CARLOS:

Me parece correcto. Venga va, será divertido… Llevamos tiempo sin hacerlo. (Chilla animado) ¡Por los viejos tiempos!

ANNA:

(Ríe) Mira que eres tonto cuando quieres...

CARLOS:

(Mirada fija en la mesa) Esto es difícil, no sé por cual decidirme… ¿Qué hago? ¿Cuál cojo? ¿Cuál dejo apartada?

ANNA:

¿Me estás escuchando? ¿Puedes mirarme a la cara mientras te hablo? ¡Deja eso!

CARLOS:

Un momento coño. Ya voy… Ale, ya está. (Levanta las manos en son de paz)

ANNA:

Ayer me encontré a David y me dijo de quedar un día todos juntos. No supe qué contestarle la verdad, este chico no acaba de caerme bien.

CARLOS:

Oye que no es tan difícil decidirte ¿eh? O sí o no, no hay más. Ni que fuera una cosa a vida o muerte… Tampoco es la confianza que me inspira. Dile “lo siento estoy ocupado así que ya te diré alguna cosa” y, obviamente, no le llamas nunca.

ANNA:

(Irónicamente) Qué majo eres. Por cierto, anoche pasé una vergüenza…

CARLOS:

(Ríe descaradamente) ¡¡PERO MIRA QUE ERES INÚTIL!!

 (Silencio incómodo)

ANNA:

¿Puedo preguntarte algo?

CARLOS:

Claro que sí. ¿Porqué no hacer eso? Parece mentira... Estamos entre amigos, ¿no?

ANNA:

Antes de ser pareja ya éramos amigos. Aún recuerdo el coñazo que daba tu hermana, mientras entre copas preguntaba cuando expresaríamos nuestro amor hacia el otro y dejaríamos este “papelito de mejores amigos para siempre”.

CARLOS:

¡Calla, calla, calla! ¡No quedan más copas así que no vale!

ANNA:

La verdad es que en algo tenía razón. No podíamos pasar más tiempo juntos, era materialmente imposible vamos. (Fija la mirada a otro lado) Lo que pasa es que… últimamente te noto algo fuera de lugar, no sé, no eres tú. Ya no pareces mi mejor amigo el cual no se separaba de mí ni con cola…

CARLOS:

¿Pero qué dices? Venga va lo que faltaba… Eso es mentira y lo sabes.

ANNA:

Pero a la vez tampoco pareces mi novio, nos vemos de higos a brevas. Es como si los papeles lógicos se hubieran intercambiado: eres mi amigo y nos vemos, eres mi novio y un poco más y he de pedir hora para verte… Como si tuviera que pedir consulta en el médico vaya. Joder, casi que te prefería como amigo… Al menos pasábamos tiempo juntos.

CARLOS:

Eso no es así. Ya estás echándome las culpas a mí ¿no? Claro, lo hice una vez y ahora ya soy siempre el culpable. Tonterías. No digáis tonterías porque esta vez no he hecho nada.

ANNA:

 No te estoy pidiendo que dejes otras cosas de lado por mí, no es nuestro estilo de relación. Pero… joder (Ríe amargamente) Ahora te veo una mierda y te echo de menos. Ale, ya lo dije. Eh, ¿me estás escuchando? ¿Di algo no? (Espera una respuesta que no llega)

ANNA:

Mira, ¿sabes que te digo? Me he cansado. Deja ya el puñetero móvil de una santa vez y dime que vas a comprometerte con esto. Ya no te estoy pidiendo que te comportes como novio sino como amigo, mi amigo. ¿Crees que podrás hacerlo?

CARLOS:

(Vuelve a mirar en dirección a la mesa) La verdad es que no estoy seguro. No sé qué hacer, depende de lo que haga gano o pierdo. No es moco de pavo.

ANNA:

(Algo decepcionada) Ya decido yo por los dos. No hace falta que te esfuerces, se acabó. No hay más. Adiós a nuestra relación. No soy tu madre así que no voy a ir detrás de ti. Tú piénsatelo tranquilamente y ya me dirás alguna cosa.

(Se oye una voz masculina desconocida hasta el momento)

CHICO 1:

Lo siento de veras, es que… creo que me ha quedado muy grande todo. Y con todos estos cambios que he tenido te he apartado un poco, pero no sé…

(No llegamos a saber el final de esa frase. Se escucha un ruido y otra voz no identificada hasta el momento)

CHICO 2:

¡TENGO LA MANO! ¡ROMPO! ¡HE GANADO!

CARLOS:

(Levanta la voz) ¡Eso ha sido trampa! ¿¡Sino como ibas a ganar?! ¡Serás fullero!

(Vemos la cara de un grupo de chicos que no habíamos identificado antes)

CHICO 2:

¡¡Pero cómo me llamas a mi tramposo?! ¡Tú eres el que cuando reparte las cartas mientras jugamos al UNO se guarda las mejores sin que lo veamos!

CARLOS:

Que sí que ha sido trampa (dirigiéndose a otro chico) ¿Sino cómo puede él ganar cuando yo estaba preparado para cerrar la partida? Ese movimiento en el “mau mau” no vale.

CHICO 2:

No he hecho trampas, mi jugada ha sido mejor que la tuya, acéptalo.

Es más, estamos jugando al “remigio” así que puedo hacer escalera de 11, 12, as, 2, 3, 4 y 5. Te callas y aceptas la derrota.

CARLOS:

Blablabla, chorradas. Has hecho trampas y punto.

CHICO 3:

Que no tío que no, que has perdido y te toca pagar las pizzas.

CHICO 4:

Eso eso, un trato es un trato.

CARLOS:

Me niego a pagar, ¿Quién me dice a mí que no teníais decidido jugármela desde antes para que pagara yo eh?

CHICO 3:

(indignado) Este chico no piensa antes de hablar…

CHICO 2:

 ¿No recuerdas que ha salido de manera inesperada lo de jugar a cartas?

CHICO 4:

¿Cómo vamos a tener planeado eso? Va, cállate, levanta el culo y vámonos ya.

Los chicos recogen lo poco que tenían en la mesa, se levantan y pasan al lado de donde estaba sentada Anna que tiene cara de pocos amigos mientras recoge sus cosas, mira por última vez a su compañero y se marcha dejándole solo.

________________________________________________________________________________

DIÀLEG JANA MANZANO

ESCENA 1: INT. DORMITORIO. DIA.

Una pareja, BRUNO y VALENTINA, están en el dormitorio, en la cama. Acaban de tener sexo y empiezan una conversación. BRUNO, tiene 26 años, de apariencia joven y sencilla, un poco descuidado, se muestra despreocupado. VALENTINA, 21 años, de apariencia joven, se muestra pensativa.

BRUNO

(Suspirando y mirando al techo) Gracias.

VALENTINA

(Pensativa, mirando a un lado pero no a él) ¿Por qué?

BRUNO

(Se gira y la mira) Por venir esta tarde, por cogerme el teléfono…

VALENTINA

(Sigue sin mirarle, sin expresión) Me apetecía verte, nada más.

BRUNO

¿Nada más?

VALENTINA

Nada más… (Hay un instante de silencio incómodo) Es así de simple Bruno, cuando me apetece verte te cojo el teléfono, o te llamo yo; pero cuando no me apetece estar contigo… pues no lo cojo.

BRUNO

(Vuelve a girarse para mirar al techo. Disgustado/ofendido) ¿Siempre eres así de borde o es solo conmigo?

VALENTINA

(Se incorpora ligeramente y se gira hacia él. Alterada) Lo hemos hablado cientos de veces, ¡millones! (Más calmada) No tengo porqué darte explicaciones de por qué quiero o no quiero verte… es en lo que quedamos…

BRUNO

(La mira) Lo sé, pero…

VALENTINA

(Lo corta bruscamente. Habla rápido) Pero nada Bruno, hemos hablado de lo nuestro muchas veces como para volver a tener la misma conversación otra vez. (Pausa) No nos llevaría a ningún lado…

BRUNO

Mira Valentina, no quiero estar así más tiempo. Esto me está matando…

VALENTINA

¿El qué?

BRUNO

Esta relación… que no es una relación, que no va a ningún sitio.

VALENTINA

Es que no tiene que ir a ningún lado…

BRUNO

¡Pues yo quiero que vaya a algún sitio!

VALENTINA

Bruno…no. Sabes que no se puede…

BRUNO

(La corta y habla con prisa) Ya lo sé Valentina… lo sé. Sé que no podemos tener nada serio, que no quieres eso, que nuestra relación se basa en llamarnos, acostarnos y adiós. Pero ya no puedo más… llevamos meses así y esto me supera…

VALENTINA

(Enfadada, triste) ¡Me dijiste que no había problema! ¡Que te iba bien una relación así! ¡Que nunca habría sentimientos!

BRUNO

(Mirándola a los ojos, casi gritando)  ¡Pues los hay vale Valentina! ¡Los hay! No puedo hacer nada para evitarlo, ¡no soy de piedra cómo tú!

VALENTINA

(Ofendida, gritando, mirándolo a los ojos) ¡No soy de piedra! ¡Tan solo me he limitado a seguir lo que acordamos, que nada de enamoramientos tontos, nada de debilidades!

BRUNO

¿Debilidades? ¿Joder, enamorarse es ser débil? (Gritando) ¡Pues soy débil Valentina, soy el tio más débil del puto mundo! ¡Por qué me gustas!

VALENTINA

¡Cállate!

BRUNO

¿¡Por qué no quieres oírlo!? ¿¡Eh!?

VALENTINA

¡Que te calles joder Bruno! ¡Lo vas a joder todo como sigas hablando!

BRUNO

¡No me da la gana de aguantar más! ¡No quiero callarme más! ¡Te quie…!

(VALENTINA se tira encima de él tapándole la boca con las dos manos, haciéndole callar. Los dos se quedan callados, VALENTINA le quita las manos de la boca a BRUNO y se quedan quietos mirándose en silencio, con la respiración alterada y lágrimas en los ojos.)

BRUNO

(Calmado, con la voz tranquila) Te quiero…

VALENTINA

(Hay una pausa de silencio. A VALENTINA le caen lágrimas) Te odio joder… (Con rabia) Lo tenías que decir, no te podías callar. Ahora lo has jodido todo. Tantas conversaciones no sirvieron para nada. (Pausa. Canvia su expresión. Está muy seria) Tu solo te lo has buscado…

BRUNO

(Extrañado) ¿Qué? ¿Qué dices?

VALENTINA

(Se incorpora rápidamente y sale de la cama mientras habla y empieza a recoger su ropa del suelo) Que me voy. Que no me llames más. Que pases de mí.

BRUNO

¿Qué coño dices Valentina? ¿Me vas a dejar solo porqué te he dicho que te quiero?

VALENTINA

(Sigue vistiéndose) Sí. Y no te puedo dejar porqué no estoy contigo, ¿recuerdas? No tenemos nada serio.

BRUNO

(Hay una pausa. En la cama, incorporado. Mirándola) Eres una cobarde. ¿Tanto miedo tienes?

VALENTINA

(Se gira hacía él ofendida, rabiosa) ¿Miedo? No es el miedo lo que me frena. Sabes perfectamente lo que me para…

BRUNO

(Con resignación) El puto trabajo… siempre lo mismo.

VALENTINA

(Lo mira. Muy tajante) Sí, el trabajo. De aquí a dos semanas me voy a trabajar a Berlín y tú ahora me vienes con que te has enamorado. ¡No me jodas Bruno!

BRUNO

(Con voz suave, la busca y la coge de la mano) Lo podemos intentar… yo se que también sientes algo por mi…

VALENTINA

No intentes hacerme sentir mal.

BRUNO

Valentina… no te vayas por favor… Quédate.

(Hay un silencio)

VALENTINA

(Con cara de sorpresa e incredulidad. Le suelta la mano bruscamente. Enfadada) No puedo creer que me hayas dicho esto. ¡Eres un puto egoísta! ¡Vete a la mierda Bruno! ¡Si alguna vez hubo una posibilidad de que me quedara, por muy remota que sea, te la acabas de cargar ahora! ¡No te quiero volver a ver!

(VALENTINA recoge el resto de sus cosas y se va rápidamente. Se oye un portazo. BRUNO se queda en la cama, no habla. Dobla las rodillas, se pasa las dos manos por el pelo para cruzarlas en la nuca.)

FIN.

____________________________________________________________________

Dounia El Kadaoui El Moussaoui

STORYLINE: diàleg entre una parella en la que decideixen si la noia ha de marxar del país o no, per culpa de la invasió nazi ja que la noia és jueva i la seva vida està en perill.

SINOPSIS: la història se situa quan està a punt d’esclatar la II Guerra Mundial, a Alemanya. La parella està formada per una dona jueva i un metge alemany antinazi. La dona ha decidit marxar veient el panorama polític en el que es troba el país i busca la manera de dir-ho al seu marit. Quan l’home arriba de la feina, mantenen un diàleg en el que l’espectador deduirà les conseqüències que hi haurà si la noia marxa.

GUIÓ LITERARI:

Contextualització: finals anys trenta, just abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial, a Alemanya.

Escena 1: Casa Interior/tarda

MARA (noia que té entre 25 i 30 anys. Casada sense fills amb un metge ben situat, alemany antinazi) està al menjador de casa, esperant al seu marit molt nerviosa i fent un monòleg per decidir què li dirà quan arribi.

MARA (anat d’una banda a una altra):

Hola carinyu, com ha anat el dia a l’hospital? Mira, volia dir-te que... doncs... com ja saps, últimament la cosa no ens és gaire favorable en aquest país i he decidit que ja no puc seguir amb tu. Ja m’he acomiadat dels veïns, les amigues... No, no, no puc dir-li així. He d’anar directe al gra. Mira Helmuth, hi he donat moltes voltes i he arribat a la conclusió que ja no puc quedar-me més aquí. Els maleïts nazis d’aquí poc ho envairan tot i com ja saps, segur que estic dins la llista negra. Pfff això tampoc puc dir-li, és massa potent! Pensa Mara, pensa, ha de ser clar, ràpid i suau...

Se sent com s’obre la porta de casa.

HELMUTH (to alegre i animat):

Hola Mara!! Ja sóc aquí!

Els nervis de Mara es potencien. Intenta respirar, agafa aire i el treu. Helmuth entra al menjador. Es fan un petó.

MARA (dissimulant els nervis):

Hola rei! Com ha anat el dia?

HELMUTH:

Pfff... esgotat però content per la feina que tinc. I tu, què has fet avui?

MARA (enllaça els seus dits i comença a moure’ls amb tics nerviosos):

Jo?? Doncs... res d’especial, només per aquí a casa i amb les veïnes (somriure falç).

HELMUTH (s’adona del nerviosisme):

Què et passa? Ha passat alguna cosa?

MARA:

No... Que jo sàpiga no ha passat res (petita pausa davant la mirada fixa del marit) Emm... la veritat es que volia comentar-te un tema que ens afecta... però no sé com dir-t’ho.

S’asseuen al sofà.

HELMUTH:

Aviam, que és el que t’amoïna?

MARA (mirar al terra i sospira):

He decidit marxar. (to sec)

HELMUTH (sorprès, no s’ho acaba de creure):

Com? Què significa això de decidir marxar? Pots explicar-m’ho, sisplau? No ho estic entenent i m’estic preocupant.

MARA:

Veuràs, ja coneixes la situació del país. Els nazis cada vegada tenen més poder i d’aquí poc els tindrem al capdamunt. La meva vida està en perill... i no vull que la teva també ho estigui. El millor és que me’n vagi el més aviat possible i tu continuïs amb la teva vida.

HELMUTH:

Tens raó tot i que... Per una banda és la millor opció però per una altra no sé si podrem tolerar-ho...

MARA:

Llavors, no t’estranya?

HELMUTH:

Home, al principi m’has espantat. Però veient la causa, potser jo també decidiria el mateix. I on penses anar?

MARA:

No ho sé... tinc alguns parents a Anglaterra, crec que em podrien donar un cop de mà.

HELMUTH:

Pels diners no et preocupis que cada mes rebràs una quantitat per poder-te mantenir... però com ens veurem? Jo treballo tot l’any sense descans, menys el mes de vacances...

MARA (to amoïnat):

Un obstacle... els diners no ho són tot.

HELMUTH assenteix amb el cap.

MARA (intenta posar optimisme):

Però és igual, segur que sabrem superar-ho. Tot el que hem hagut d’afrontar fins ara no es pot comparar amb això, amb una mica de paciència, esperança i sort...

HELMUTH:

N’estàs segura? (la talla abans que acabi la frase) Ja et dic que jo no podré suportar-ho gaire, tu mateixa ho has dit, hem hagut de superar masses coses i ara que ens hem establert i fem vida junts no és el millor moment per separar-nos.

MARA:

Però em vindràs a veure cada vegada que puguis...i estarem en contacte contínuament!

HELMUTH:

Que no ho entens? Estaràs a l’altra banda del Mar!! Com sabré jo que estaràs bé i que no estàs patint??

MARA (insegura):

Ja t’ho he dit... estarem en contacte...

HELMUTH:

Sí, clar! Et tinc al meu costat tot el dia i no sé que tenies pensat marxar. Què m’assegura el que estarà passant allà?

MARA:

No intentis buscar més excuses. No posaré la teva vida en perill per culpa meva. (aguantant-se les llàgrimes) Ja n’hem tingut prou, ja va sent hora que tinguis una vida tranquil·la, la que et mereixes.

HELMUTH:

No m’ho puc creure que m’estiguis dient això!

MARA (contundent):

És la veritat.

Petita pausa. HELMUTH mou el cap d’una banda a una altra, sorprès per les paraules de MARA.

MARA:

Si aquesta proposta no t’agrada, quina solució em proposes?

HELMUTH (després de pensar-s’ho una estona, contesta):

Perquè no et quedes? Ho aconseguirem tots dos junts, com ho hem fet fins ara.

MARA:

No ho veig tan clar...

*Em falta acabar de posar-hi un final. Hi ha l’opció que la noia en principi diu al seu marit que no marxarà per “no fer-li mal” però al final se’n va sense dir-li res.

______________________________________________________________________________________________________

Marc Prat Garcia

Guió Cinematogràfic. (Amor tràgic).

    •    Escena 1. Exterior. Porta d'entrada al pis.
Veiem en Juli com arriba a casa borratxo i obra la porta amb dificultats.
Un cop a dins el pis, va cap a l'habitació i es posa a dormir juntament amb el seu company que ja ha arribat.
    •    Escena 2. Interior. Dormitori casa.
En Juli i l'Alex comencen a obrir els ulls i encendre les llums (sense aixecar-se del llit).

Àlex
Ho vas donar tot ahir?

Juli
Tot i més! vaig agafar una borratxera indescriptible.

Àlex
(Rient) Se't veu a la cara cabron ! Per on vau sortir ? Jo vaig anar a Opium i hi havia una gentada que flipes...

Juli
Nosaltres vam anar a Razz. Tio, fa molt de temps que no veia Razz tan a tope. No si cabia de la gent que hi havia tampoc, i saps què? teníem barra lliure! Ara entens la meva cara? (Rient)

Àlex
joder... com mola!

Passen uns segons de silenci, els quals els dos estan reflexius i no es diuen res.

Àlex
Tu marica, què és aquest "xupetón" tan bèstia que em portes al coll... si que et van apretar fort no?
(Rient)

Juli
Que va, no és res... (riure per sota el nas)

Àlex
Va fora bromes... Cacauet? (Incordiant-lo i intentant esbrinar que va fer)

Juli
Tio... tenia uns "pechotes" flipants ! El cul... amb... també flipant...i la cara... no tinc paraules tio, estava com un putu tren!. Això sí, portava un pet la pobre pitjo que el meu i el d'en kiko junts!
(Rient, i amb molta gestualitat alhora d'explicar-ho)

Àlex
Sexe del bo així?

Juli
Doncs no recordo si ho vam fer o no... amb... diria que sí...bueno no... amb... no ho sé...

Àlex
Estàs que et surts últimament e... (rient). Bé bé, bona feina, així m'agrada, aixecant el país (més riure)

Juli
La vols veure o què?

Àlex
Tens fotos?

Juli
Sí tio, quan estàvem al W.C ens en vam fer mil, arribant al matí me les estava mirant... No és gaire fotogènica la guarra...

Àlex
Va calla una mica i ensenyem el "membrillo" que et vas fer.

En Juli s'acosta a l'Àlex i li comença a ensenyar tot de fotografies d'ell i de la noia.
De sobte, veiem que la cara de l'Àlex canvia radicalment, com si s'estigués posant furiós.
En Juli, està tan emocionat i rialler mirant les fotos que ni se'l mira.
L'Àlex de sobte dóna un cop de puny a en Juli i comença una baralla entre els personatges amb molts de crits i violència.

Àlex
Per què m'ho as fet això cabron? Per què? cabronàs... et mato...

Juli
El què té fet? El què?

La lluita segueix i cap dels personatges diu re durant uns segons.

Àlex
La tia de les fotos.. la tia que... cabronàs! jo estava amb ella, una tia normal que trobo i em fas això!

Juli
 Però quina tia...? (desconcertat)

Àlex
Amb la que et vas liar, follar o jo que sé que vas fer... Fill de puta!

Juli
Alex tio, no ho sabia, em sap greu...

En Juli, al cap d'una estona i amb moltes dificultats aconsegueix treure's a l'Àlex de sobre i córrer fins a l'interior d'una sala on s'hi tenca amb clau.
L'Àlex des de fora comença a cridar i a picar la porta com si la volgués tirar a terra.

    •    Escena 3. Interior habitació.
Veiem en Juli nerviós com intenta buscar una sortida.

Àlex
Ho vas fer expressament cabron... No es pot confiar amb ningú... surt aquí fora va marica i deixa de fugir... Què, folla bé la molt puta...? Et va agradar...? Vas disfrutar...? Traïdor! Això no quedarà així...

En Juli troba una sortida a la sala on està i s'escapa.
L'Àlex, després de donar molts i molts cops aconsegueix obrir la porta i veu que en Juli ja no hi és.
L'Àlex seu al terra i comença a plorar.
Veu en off. "En Juli, es va acabar aparellant amb la noia amb la qui es va enrollar aquella nit i van tenir un fill.
En respecte a l'Àlex,sabem que va estar dos anys anant a psicòlegs per superar l'engany amorós, i que al cap d'un temps es va fer policia.
En relació als dos personatges.... tan sols es van veure una última vegada".
Mentre sona la veu en off, veiem les següents escenes.

    •    Escena 4. Exterior. Un carrer qualsevol.
Veiem en Juli 15 anys més gran amb una dona i un nen caminant feliços pel carrer.

    •    Escena 5. Interior. Habitació.
Veiem unes imatges ràpides de com l'Àlex és tractat per psicòlegs, el qual li costa curar el seu sentiment per la seva ex-nòvia.

    •    Escena 6. Exterior. Carrer qualsevol.
Veiem a l'Àlex 15 anys més gran mentre fa de Policia al carrer.

    •    Escena 7. Exterior. Plaça.
En Juli acompanyat de la seva dona i el seu nen es troben amb l'Àlex mentre està fent de Policia.
Al veure's, es miren de reüll i no es diuen res. En Juli i la seva família passen de llarg i continuen el seu camí com si no s'haguessin vist mai.
L'Àlex, es queda mirant a la parella pensatiu mentre se'n van, i al cap de pocs segons, treu l'arma i dispara en Juli.
L'Àlex se'n va del lloc del crim i passem a veure com el nen i la dona esclaten a plorar a sobre d'en Juli el qual queda greument ferit.

 

__________________________________________________________________________

 

DIÀLEG – Anna Molas

ESCENA 1: EXTERIOR/TARDA – VESPRE.

(Un dels nois està assegut en un dels bancs del parc, on prèviament havien quedat. Està fumant, li sona el mòbil)
ISAAC:
Diga'm?
Sí, ja hi sóc... esteu a punt d'arribar? Perfecte, fins ara carinyo!
(L'Isaac continua assegut al banc, s'acaba d'acabar el cigarro, arriben els que falten – 6 noies i 3 nois)
ABRIL:
Carinyo!
(S'acosta a l'Isaac, li fa un petó a la boca)
TOTS (menys l'Abril):
Hola Isaac!
(Es saluden, encara que tots estan molt seriosos, l'Isaac és l'únic que està assegut al banc, els altres es queden drets)
EUGENI:
A veure nois, hem quedat per solucionar les coses.
Algú em pot dir, perquè collons hem rebut una punyetera carta? (Enfadat)
BLANCA:
Ni idea, però a mi no em fa ni puta gràcia la veritat... (Seriosament)
ÀLEX:
Ja n'estic cansat, qui és el que s'està rient de nosaltres, eh? (Enfadat)
RUTH:
L'Àlex té raó, amb la primera carta creiem que tot això seria una broma, però al rebre aquesta segona carta... a mi m'està pujant la mosca al nas. Hi ha alguna cosa que no va bé...
(Es van mirant els uns als altres, dos noies i un noi s'asseuen al costat de l'Isaac, els altres es queden drets)
ADA:
A mi m'importa una merda qui hagi enviat les cartes, el que a m'importa és el que hi ha escrit... de veritat penseu que sóc una flipada, que sóc insuportable i que sempre he de tenir la raó?! (Alçant la veu, molt enfadada)
ABRIL:
A veure Ada... et serè sincera: sí, opinem això, perquè a vegades ens poses dels nervis, et creus la millor i actues de manera interessada... però bé, ets la nostra amiga, ets com ets... els amics hem d'acceptar aquestes coses... (Tranquil·la, vol calmar la situació)
ADA:
Ah... que sóc com sóc, no?! Què vols dir... que m'estàs fent un favor?! Mira, ja que et creus tant bona persona, aquí la gent pensa que ets una “plasta” i una ploramiques... però clar... com que ets com ets, t'hem d'aguantar xata. I jo m'aguanto, però que et quedi clar que no et suporto! (De molt mala llet, amb sarcasme)
QUIMA:
Ada, no et passis! I menys amb l'Abril. (Alça una mica la veu)
ISAAC:
Això, no et passis ni un pèl amb ella, que no m'hi vull haver de posar jo. (Amb to amenaçador)
ADA:
Ui... quina por! Ara sortirà el llepaculs del xicot a defensar-la, jajajajaja! (Irònicament parlant)
(L'Isaac fa que no amb el cap (en el sentit: no anem pas bé), no s'està creient el que està escoltant)
ABRIL:
Ada no et passis! Tens el problema amb mi i no pas amb ells. (Està enfadada i incrèdula alhora)
ADA:
Tranquileta eh...! (enfadada)
ABRIL:
A veure si se't baixen els fums...
(Sembla que hagin de discutir de manera més acalorada, però en Gabriel agafa a l'Ada. L' Abril, per altra banda, s'asseu sobre l'Isaac que està al banc i li fa un petó a la galta)
GABRIEL:
Ada, no hem vingut a discutir. Estem aquí per saber el perquè de tot això... ara hem d'estar més units que mai, algú ens vol fer mal i no ho podem permetre. (Amb optimisme)
(Algú parla, amb una veu molt fluixeta, es giren tots, miren a l'Helena, que vol parlar)
HELENA:
I si no ens volen fer mal, i només ens volen ajudar? (Sembla que tingui por al parlar, ho diu cuidadosament)
RUTH:
Helena, creus que si ens volguessin ajudar, ens enviarien una carta...anònima?! Va home va... aquí hi ha algu que no sabem. (Irònica i malhumorada)
QUIMA:
Opino el mateix que la Ruth. Si algú ens volgués ajudar ens diria el que no sabem a la cara, i no de manera tant covarda com és el fet d'enviar-nos una carta...
HELENA:
Covarda no és! (A la defensiva)
Nosaltres no sabem perquè ens han enviat això, crec que hauríem d'esperar... que és el que ens diu la carta. (Baixant el to de veu, amb por)
ÀLEX:
Ah! I sí la carta et diu que et tiris per un pont també t'hi tiraràs, no?! No diguis tonteries, no diguis tonteries... (To irònic)
(L'Helena es gira i fa dues passes, trenca la mitja conferència que feien amb els altres, està molesta pel què li ha dit l'Àlex)
BLANCA:
Pff... quin merder aquest! Feia molt que tot anava massa bé... (Resignada i preocupada)
EUGENI:
Doncs si... quina merder, quina putada! (Resignat)
ADA:
Mira que arribeu a ser tontos eh! (Riu)
RUTH:
Què dius tu ara?! (No s'acaba de creure el que acaba de sentir)
ADA:
Ja m'has sentit. No ho tornaré a repetir... o és que tinc cara a radio-casset o què?! (Malhumorada, molt seca)
ISAAC:
Ada no insultis, no t'ha fet res... (Intenta calmar els ànims)
ADA:
Cada dia et suporto menys...
(L'Isaac li vol contestar, s'està enfadant per moments, però l'Abril, que encara està a sobre seu, l'abraça i li a cau d'orella li diu una cosa)
ABRIL:
Deixa-ho Isaac, no t'enfadis més, per ella no. No li facis cas amor.
(L'Isaac que estava dels nervis, es calma i li torna l'abraçada, fa un petó al front de l'Abril)
ISAAC:
Gràcies... (Amb una veu dolça li diu a a l'Abril a cau d'orella)
(L'Abril li pica l'ullet)
(Mentre l'Isaac i l'Abril mantenen aquesta mini – conversa, els altres estan parlant, només es sentirà un murmureig, la càmera estarà centrada en la parella)
ADA:
Estic cansada de tots vosaltres... a sobre em critiqueu! Em fa vergonya ser amiga vostra! (Enfadada i amb rancor)
BLANCA:
Doncs ves-te'n! Nosaltres també n'estem fins els collons de tu, estúpida! (Amb ganes i cridant, malhumorada)
(L'Àlex li fa un copet al braç de la Blanca)
ÀLEX:
Sht! Aquesta boca nena! (Riu)
No val la pena Blanca, per ella no.
(L'helena es torna a situar al costat dels seus amics)
HELENA:
Tampoc fa falta que tots us poseu en contra de l'Ada ara! A la carta no només es diuen coses d'ella... eh, Gabri?! (Amb més força que mai i amb la veu alçada)
(L'Helena mira en Gabriel, ara és el seu torn, hi ha un canvi de tema. En Gabriel es gira, mira a la Quima)
GABRIEL:
Quima, de veritat creus que et vaig posar les banyes?! (No s'ho acaba de creure)
QUIMA:
Sí, però d'aquest tema no en vull parlar. (Es posa molt seriosa, el que diu va a missa)
GABRIEL:
Qui coi t'ha dit això?! Per això em vas deixar?! (Està enfadat, li sap greu, té un sentiment d'incredulitat i agredolç)
(S'escolta a algú, en Gabriel es gira, veu que és la Ruth)
RUTH:
Jo. li vaig dir jo.
GABRIEL:
Seràs cabrona! Perquè t'inventes aquestes coses?! (No se'n sap avenir)
QUIMA:
Gabri, no et passis ni un pèl! La culpa la tens tu, no ella. (Molt enfadada, té llàgrimes als ulls)
GABRIEL:
Ruth, d'on has tret aquesta mentida?! Perquè que et quedi clar, a tu i a tots que això és absolutament fals! (Està furiós, molt i molt enfadat)
RUTH:
M'ho va dir l'Ada. Hem va dir que ella i tu havíeu follat... (Té por a dir-ho, però ho fa)
(La Quima comença a plorar, a en Gabriel se li humitegen els ulls, està impotent. Tots es queden bocabadats, no s'ho poden creure)
GABRIEL:
M'ho estàs dient en serio?! Ada ets una puta i una puta mentidera, ni el diccionari té una paraula per definir-te! (Cada cop crida més...)
ADA:
Sí, sí... el que tu diguis Gabri, el que tu diguis...
GABRIEL:
Saps que no és veritat... i t'ho estas inventant tot! No m'ho puc creure... tu, tu vas destrossar la meva relació! (No s'ho pot creure: incrèdul i enfadat)
(L'Àlex l'agafa i el calma, es gira per parlar amb la Quima, ignora els altres)
ÀLEX:
Jo sóc un dels millors amics d'en Gabri i t'asseguro que mai t'ha enganyat Quima. (Sincer, amb ganes d'arreglar la situació)
(L'Isaac s'afegeix a la conversa)
ISAAC:
És veritat Quima, en Gabri t'estimava i t'estima moltíssim. (Somriu)
(Sembla que la cosa millora, però a la conversa s'hi posa l'Ada, que vol tenir la raó, i està confiada)
ADA:
És la vostra paraula contra la meva. A qui us penseu que creurà, a aquest inútil o a mi que sóc amiga seva?! (Confiada i creguda)
QUIMA:
L'únic inútil que hi ha aquí ets tu xata. Ah! I no som amigues, almenys a partir d'ara. (Enfadada i segura)
(La Ruth, l'Abril i la Blanca, que estaven escoltant la conversa reaccionen a les paraules de la seva amiga Quima)
RUTH/ABRIL/BLANCA:
Ben dit Quima! (Estan exultants, fins i tot aplaudeixen)
(Per altra banda l'Ada està dels nervis)
ADA:
Estúpies! Calleu d'una vegada! Fa massa que us aguanto, sou insuportables! L'Helena i jo no volem saber res més de vosaltres! Adéu.
(L'Helena està sorpresa, l'Ada l'agafa de la mà i se'n van, encara que l'Helena voldria quedar-se amb els altres. Per l'Ada aquest és el punt i final. Els altres no s'ho acaben de creure)
ISAAC:
Flipa col·lega, ara a sobre serem nosaltres els dolents, no et fot?! (Entre incredulitat i riures)
ÀLEX:
Ara estarem millor. Ara sí que serem un bon grup!
BLANCA:
Doncs sí, gràcies a qui hagi enviat la carta, sigui qui sigui! (Sembla que s'hagi tret un pes de sobre)
ABRIL:
Doncs jo penso que és algú de nosaltres, perquè sap tots els nostres secrets... (Continua preocupada)
RUTH:
Abril tens raó...(Nerviosa)
GABRIEL:
Deixem estar el tema. Ara a esperar a la tercera carta a veure què diu... (Tranquil, però alhora nerviós)
(Es queden callats, cadascú mira cap a un costat, l'Isaac encara continua assegut, juntament amb dos de les noies i un noi. L'abril i els altres continuen drets. L'Eugeni trenca el gel, ja és molt tard. Es comença a pondre el sol)
EUGENI:
Nenes, hauríem d'anar tirant! (Està content, però té pressa)
ABRIL/BLANCA/RUTH/QUIMA:
Sí, sí!
RUTH:
Anem que tenim taula reservada a les 21h. I encara farem tard! (Somriu)
GABRIEL:
Quima tu i jo hauríem de parlar.  (Seriós però tranquil)
QUIMA:
Sí, ja quedarem demà! (Sembla contenta, somriu molt poc)
(Dues de les noies que estaven assegudes s'aixequen, comencen a caminar menys l'Abril, que s'ajup, ja que l'Isaac està assegut al banc, i a cau d'orella li diu alguna cosa)
ABRIL:
T'estimo. (Dolçament)
ISAAC:
Jo t'estimo més, hi ho saps. (Està feliç, content)
Després de sopar amb les nenes i l'Eugeni, vens a casa, no? (La mira amb cara de pena)
ABRIL:
Sí! (Somriu)
(Les noies i l'Eugeni se'n van, els altres tres nois es queden, dos d'ells estan asseguts al banc, l'altre encara està dret)
ÀLEX:
Nanos, anem a fer unes birres?
ISAAC/GABRIEL:
Sí!
GABRIEL:
Necessito un descans! (Riu)
(Els nois s'aixequen del banc, es disposen a marxar, cada vegada hi ha menys llum. Comencen a caminar, estan d'esquenes a la càmera)
ISAAC:
Quina tarda! Pel que veig nanos... el que ha de passar, sempre acaba passant. Sempre.

____________________________________________________________________
Eduard Serra

-->

DIÀLEG ALBA I ERIC

1. EXT. RIEROL – BOSC – DIA

Els dos protagonistes es troben en una persecució pel bosc. Ella fuig d’ell desesperadament. El dia està molt ennuvolat i sembla que plourà aviat.

L’ALBA passa pel costat d’un rierol i no el pot saltar. Mirant cap enrere s’entrebanca amb una roca i cau. S’ha fet mal a una cama i no pot caminar, però intenta no cridar. Arrestant-se com pot, intenta posar-se a cobert.

(PM a l’Alba i apareix l’Eric per darrere) L’Eric salta un marge i la veu estirada a terra. (A mesura que es va acostant l’Eric es va enfocant el pla). Els dos estan molt cansats i respiren molt ràpid. Casi bé no poden parlar.

ERIC
Estàs bé? (tendrament, ajupint-se al seu costat)

ALBA
(violentament) Deixa’m!

ERIC
No et vull fer mal, et vull ajudar. Confia amb mi.
Estas ferida. Deixa que t’ajudi.

ALBA
No vull que t’acostis. No vull que em toquis!
(Cridant) Eh! Ajudeu-me!

Eric s’aixeca i la mira (PM Eric).

ERIC
(Mirant al cel) Aviat plourà... Ens hem de posar a cobert.

ALBA
(cridant) No vull que em toquis. Marxa!

L’Eric fa mitja volta per marxar, però es gira i sense pensar-s’ho agafa l’Alba en braços mentre ella es posa a xisclar, a cridar i a picar-lo. Els seus braços escanyolits no poden fer-li mal. Ell té una idea fixa. No gaire lluny d’on estan hi ha un arbre que té una copa molt grossa i hi reposen.

ERIC
Vull que m’escoltis. (la Victòria calla. No vol sentir res,
però alhora està intrigada) Sé que vaig ser un cabró i un desgraciat.

ALBA
Que callis! No vull sentir com et penedeixes!

ERIC
Tot el que he fet en aquesta vida, (agafant-la dels braços)
ha sigut miserable. No he sabut fer les coses bé,
però l’únic que vull ara mateix és comportar-me i demanar-te
perdó.

ALBA
Tu no m’has de demanar perdó. No necessito el teu perdó.
Això no arreglarà res. (pausa) Ja no tens ganes de matar-me?

ERIC
(no és capaç d’aguantar-li la mirada)
Però què dius... Si ets la persona que m’estimo més del món...
(pausa) He canviat. Ja no sóc el mateix d’abans.
Necessitava recuperar forces i donar-me compte
de les coses que estimo. (pausa curta) No et vull fer mal...

ALBA
No m’importa una merda. No m’importes una merda.
Com vaig ser tan idiota d’enamorar-me de tu. Ets un cabró.

ERIC
Ja ho sé que estas emprenyada, però vull que entenguis...

ALBA
No he d’entendre res! (casi bé cridant) Vas estar apunt de matar-me
i ara tornes i dius que m’estimes? Però tu que t’has cregut tiu?
Et penses que les coses són tan fàcils? Et penses que tot es pot
arreglar tan fàcilment? De debò tu penses? (pausa) Estas boig tiu...
No et vull veure mai més... (pausa) I ara marxa si us plau.
Tornaré a casa tota sola.

ERIC
(no sap si parlar)
Ja no sóc el mateix. No era jo. Tu juro... En aquell moment...
no era jo... Hi he pensat molts saps, i estic convençut que
 seria capaç de fer-te feliç. (pausa, no rep cap resposta)
 Com vulguis. Marxo. Però pensa en que t’estimo.

L’Eric la mira per últim cop i se’n va. Convençut que encara és seva, convençut que hi hauran altres oportunitats. Desapareix entre els arbres.

PM a Alba mentre es queda pensant una llarga estona. Observa a banda i banda i veu que hi ha un pal que la podria ajudar a aixecar-se i caminar. L’intenta agafar, però quan intenta moure’s, plora desconsoladament.

__________________________________________________________________________

DIÀLEG ANNA PAGÈS

La Nora i la Gina són dues amigues de la infància. Han quedat en un bar per fer un cafè i com cada vegada que queden, parlen sobre com els hi va tot en general; el treball, la família, les parelles, etc. Però aquest cop hi haurà una situació que ho canviarà tot..

Nora:

Gina estic molt nerviosa

Gina::

Per que?

Nora:

Perquè aquest cap de setmana farà 4 anys que estic amb l'Enric, i porto 2 setmanes preparant-li una sorpresa, vull que tot surti perfecte.

Gina:

Però que li has preparat?

Nora:

Una gran festa i li demanaré que es casi amb mi!

Gina:

( molt sorpresa) ostres!! Però això no és el noi qui o demana normalment?

Nora:

Joder Gina, estàs carregada de guilipollades! L’estimo i vull passar la resta de la meva vida amb ell.

Gina:

Però Nora, no creus que t’estàs precipitant?

Nora:

No! per què? portem 4 anys junts, i la veritat es que és l'home amb el que vull estar per sempre més!

Gina:

Que cursi que ets quan vols!! Ja n' heu parlat d’això de casar-vos?

Nora:

Si, n' hem parlat un parell de cops, i ell sempre m’ha dit que sí que voldria, però més endavant.. i bé, ara ja és més endavant, ja han passat 4 anys, som més grans, tots dos tenim feina estable.. i clar!! me l’estimo més que a mi mateixa!

Gina:

I l'Eric t'ha dit que algun dia es vol casar?

Nora:

Que vols dir? Clar que si! Perquè m’hauria de dir que no?

Gina:

 No no.. per res, perquè jo un dia parlant amb ell, un dia que estàvem de festa tots junts eh! doncs em va dir  que ell no es casaria mai.. però segurament anava borratxo...

- somriure incòmode per part de les dues seguit d'un curt silenci.

Gina:

I com m'has dit que li diràs?

Nora:

No t'ho he dit ( somriu ) és una sorpresa per ell.. t'ho explicaré quan li hagi dit

Gina:

Joder Nora que sóc jo.... m’ho podries, explicar així me’n faig una idea...( amb un to de decepció)

Nora:

Joder tu Gina.. no m'has ni felicitat.... la sorpresa li vull fer a ell... ja t'ho explicaré demà.

Gina:

( molt sorpresa ) però... que li diràs avui?

Nora:

Si, per què creus que estic tan nerviosa!?!

Gina:

No sé Nora, crec que ho hauries de meditar una mica més.

Nora:

No em fa Falta.

Gina:

Per què n’estàs tan segura?  jo no ho estaria.

Nora:

Des de que em va dir que volia ser el pare dels meus fills.. ja ho vaig tenir clar!

Gina:

Però que un home et digui això no vol dir que es vulgui casar amb tu! a més, continuo creient que això de demanar matrimoni és cosa dels homes, no de les dones.

Nora:

M’estàs deixant flipada... Però no eres tu qui em deia que perquè una relació vagi bé, és la dona la que ha de portar la iniciativa?

Gina:

No sé Nora, és molt arriscat. I si et diu que no? no vull que ho passis malament.

Nora:

No et preocupis, jo n’estic molt segura. L’altre dia em va dir que sóc la persona més important a la seva vida i que no la vol compartir amb ningú mes. Si això no és un si.....

Gina:

SERÀ CABRÓ!!!!

Nora:

(sorpresa) es pot saber que dius? que passa?

Gina:

Mira Nora jo no puc més, t'he de explicar una cosa.

Nora:

m’estàs espantant Gina

- silenci incòmode

Nora:

Òstia! Gina parla d’una maleïda vegada!

- la Gina intenta parlar però no li surten les paraules..

Gina:

L'Enric t’està enganyant des de fa 3 mesos.

Nora:

Però perquè ho dius..... per que ho hauria de fer? I tu com ho saps això?

- la nora es queda mirant fixament a la Gina. Ella no pot aixecar la mirada.

Nora:

Gina que passa? amb qui m’està enganyant? Gina? GINAA? ( mig cridant )

Gina:

Jo jo! sóc jo ! Ho sento!, No sé com va passar Nora! Crec que estic enamorada de l'Enric, però tu ets molt important per mi i....

- la Gina deixa la frase a mitges i sense poder mirar a la Nora.

Nora:

Saps què Gina, ja ho sabia tot! Només volia veure com t’arrossegaves i feies el ridícul... Per mi no ets ningú i evidentment ell tampoc!

Gina:

Ets una....

Nora:

Una què Gina? ... saps què? no val la pena, espero que no t’hagis de trobar mai en una situació com aquesta...

-->

Diàleg Romina Martí

ESCENA 1: PARQUE. EXTERIOR. DÍA

Nos encontramos en un parque a plena luz del día, donde se escuchan claramente los gritos y las risas de los niños que juegan. La cámara se mueve en panorámica desde donde juegan unos niños hasta que encontramos a tres chicas de unos veinte años hablando en un rincón del parque en el que no hay nadie más. Ana es alta, delgada y tiene cara de concentración, pues está colocando una cámara digital sobre un trípode y tiene un guión en la mano. Mientras, Andrea, que es algo más baja que Ana y también algo más delgada y tímida, y Lidia igual de alta que Ana aunque algo más regordeta que sus amigas y muy segura de sí misma, están quietas al lado de Ana.   

ANA:

Bueno, chicas, creo que esto ya está. ¿Seguro que os habéis aprendido el diálogo?

LIDIA:

(Se hace la ofendida) Pues claro que sí, ¿por quién nos tomas?

ANA:

(Bromeando) Por unas profesionales, no, desde luego.

LIDIA:

Eso cambiará dentro de poco. Cuando todo el mundo vea en YouTube el potencial que tenemos Andrea y yo, nos convertiremos en estrellas de Hollywood, ¿eh? (Dándole un codazo a Andrea.)

Andrea asiente en silencio.

ANA:

(Irónicamente) Y yo al paso que voy me convertiré en una gran directora. (Vuelve a hablar con normalidad) Así que venga, poneos delante de la cámara, a ver qué tal quedáis.

Lidia y Andrea se colocan delante de la cámara, una al lado de la otra. Ana las observa a través del visor de la cámara.

ANA:

(Alzando la voz) ¡Vale, perfecto! Cuando os diga, comenzáis vuestro diálogo, ¿vale?

Andrea y Lidia asienten. Ana enfoca a sus amigas con la cámara y le echa un vistazo al guión que tiene en la mano. Andrea se acerca de repente a ella con rapidez y con cara de preocupación.

ANDREA:

(En voz baja) Se me ha olvidado lo que tengo que decir al principio. No recuerdo si primero digo “¡Hola, tía!” o “¡Hola, tronca!”

Ana pone los ojos en blanco y le enseña el guión a Andrea.

LIDIA:

(Alzando la voz) ¿Qué pasa?

ANA:

A Andrea se le ha olvidado su parte del diálogo.

ANDREA:

¡Que no! Sólo se me ha olvidado la parte del principio.

Lidia resopla como si estuviera cansada.

LIDIA:

No te lo tomes tan en serio, Andrea, sólo es una chorrada de vídeo para la clase de Ana.

ANA:

Oye, guapa, para ti será una chorrada, pero para mí no. Con este vídeo me juego una nota importante, ¿sabes?

LIDIA:

(Con sarcasmo) Huy, perdone, no se moleste usted tanto, señora.

Ana pone cara de enfado, pero después respira hondo y adopta una expresión neutra.

ANA:

¿Ya te lo sabes, Andrea?

ANDREA:

Sí, ya está. Lo siento.

Andrea vuelve a colocarse delante de la cámara, junto a Lidia, y ambas esperan las órdenes de Ana. Ana les hace una señal para que se preparen y aprieta el botón de REC.

ANA:

¡Acción!

Lidia y Andrea comienzan a interpretar su papel.

ANDREA:

(Interpretando con muy poca naturalidad) ¡Anda, tía, cuánto tiempo hace que…!

Ana pulsa el botón de STOP.

ANA:

(Quejándose) ¡No, no, no! ¡Andrea! Al principio tenías que decirle: ”¡Hola, tía!” ¡No eso!

Andrea agacha la cabeza, avergonzada.

ANDREA:

Ay, es verdad… Perdón.

ANA:

Venga, otra vez.

Pulsa de nuevo el botón de grabar.

ANA:

¡Acción!

ANDREA:

(Interpretando) ¡Hola, tía! ¡Anda, cuánto tiempo hacía que no nos veíamos!

LIDIA:

(Interpretando) ¡Pues sí! ¡Qué ilusión me ha hecho verte! El otro día estaba pensando justamente en…

Ana vuelve a detener la grabación y se acerca a sus amigas con cara de enfado.

ANA:

(Gritando) ¿Qué estás diciendo, Lidia? ¡Eso último no está en el guión!

LIDIA:

Ya… Es que he pensado que me saldría mejor si improvisaba un poco.

Ana suspira, indicando que está cansada.

ANA:

A ver, yo escribí el guión para que lo interpretarais, no para que improvisarais, ¿entiendes? Además, vosotras quisisteis ayudarme con esto, así que por favor, ceñíos al guión.

Lidia pone los ojos en blanco. Ana vuelve a colocarse detrás de la cámara.

LIDIA:

Como tú mandes.

Ana vuelve a pulsar el botón de grabar.

ANA:

¡Acción!

ANDREA:

(Interpretando) ¡Hola, tía! ¡Anda, cuánto tiempo hacía que no nos veíamos!

LIDIA:

(Interpretando) ¡Pues sí! ¡Qué ilusión me ha hecho verte! ¿Qué tal te va todo?

ANDREA:

(Interpretando) Genial. El otro día, en la fiesta de Marcos, pensé en ti porque vi a aquel tío al que te…

Andrea se calla y mira a Ana con cara de preocupación. Ana vuelve a detener la grabación y se acerca a su amiga con cara de enfado.

ANA:

¿Y ahora qué puñetas pasa, Andrea?

ANDREA:

(En voz baja) Es que…

ANA:

No me digas que te da vergüenza decir: “Vi a aquel tío al que te tiraste”.

Andrea asiente lentamente y con la cabeza gacha.

ANA:

(Gritando de nuevo) ¡Joder, Andrea! ¡No seas tonta!

LIDIA:

(Dirigiéndose a Ana) Oye, tranquila. Tendrías que agradecernos que estemos aquí ayudándote con esta mierda en vez de ponerte borde y de gritarnos.

ANA:

Así que ahora es una mierda. ¡Pues vosotras quisisteis colaborar en esta mierda!

LIDIA:

Pensamos que sería más fácil.

ANA:

¡Ah, claro! (Irónicamente) Pensasteis que como sois taaaaaaaaan buenas actrices a la primera toma ya estaría hecho y que después os contratarían en Hollywood, ¿verdad?

LIDIA:

No, pero sí creímos que al menos esto sería más divertido. El guión que has escrito es un auténtico tocho y a nadie le va a interesar.

Ana permanece en un tenso silencio durante unos segundos.

ANA:

Y seguramente, como tú eres tan perfecta, lo hubieras hecho mejor, ¿verdad?

Lidia se cruza de brazos y asiente con firmeza.

LIDIA:

Pues sí, y con los ojos cerrados.

Ana camina hasta que se coloca detrás de la cámara, la apaga, y la separa del trípode.

ANA:

Muy bien, pues que os den. Ya buscaré a alguien para que me ayude con “esta mierda”. (Irónicamente) Oh, y llamaré a Tarantino para que venga a haceros un casting, a ver si os contrata, petardas.

Ana recoge el trípode y la cámara y comienza a caminar hasta que sale de la escena ante la mirada atónita de Andrea y Lidia. Andrea se acerca a Lidia, entrelaza los dedos con los de Lidia y después apoya la barbilla en su hombro.

ANDREA:

(En voz baja) Parece que hoy tampoco podremos darle la noticia…

Alza la mano que tiene entrelazada con la de Lidia para que sepa a qué se refiere.

LIDIA:

Ella se lo ha buscado. (Mira a Andrea) No te preocupes, al final se acabará enterando.

La pareja se marcha del parque con las manos aún entrelazadas, y la cámara permanece grabando hasta que desaparecen del plano.

–––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––

OSCAR DOMÍNGUEZ

1. PARC/EXTERIOR/DIA

En Manolo es troba assentat en un banc del parc mentre observa la gent que passeja i l’entorn en general. Poc a poc s’acosta en Josep, molt lentament i ajudat d’un bastó. S’assenta al mateix banc que en Manolo.

MANOLO:

(Es mira en Josep i el saluda amb el cap)

Hombre Josep! Qué haces por aquí?

JOSEP:

(Entre rialles) Feia dies que no venia a veure el meu amic andalús collons, no t’agrada gaudir de la meva companyia?

MANOLO:

(Amb cara de sorprès) Gaudir? Pero ese no hizo la Sagrada Família? Bueno bueno.. dejemoslo. Como te va con tu Ramona? (Sense deixar contestar a en Josep, s’aixeca al veure una noia jove) Ai! Si tuviera 50 años menos, si estas así de verde.. Cómo estaras de madura!

JOSEP:

Jo amb la meva Ramona estic la mar de bé, el mateix que ella amb el seu aspirador. Ens aixequem a primera hora del matí i a les 6 del matí ja estem esmorzats per a fer un passeig per la rambla. Sembla mentida que no hi hagi ningú.. Però pel que veig a tu l’Encarni no t’acaba de fer cas al llit no? Perquè una mica més i se’t disloca la cintura al aixecar-te.

MANOLO:

La verdad.. llevo unos meses sin darle el merengue que se merece pero a mi chiquitina le cuesta levantarse. En canvio es ver a ese bellezón (torna a passar una jove) y que me salten los botones de la bragueta. Vaya morenaza! En mi epoca sabrias lo que es un hombre de pelo en pecho!

JOSEP:

La veritat Manolo.. et veig bastant apurat. No has provat de fer coses noves.. jo a la meva Ramona li vaig ficar un vestit de cuir i se’m va posar incontrolable.. pitjor que els toros aquests que mateu per allà abaix..

MANOLO:

Yo en mi epoca también era un toro bravo.. pero creo que mis días de gloria han pasado y que rubias como esa... (visualitza una noia rossa) aii lo que le hacia (en veo baixa) ya no las podré tocar, mi Encarni hace lo que puede pero nada.

JOSEP:

Canviem de tema Manolo que te’m deprimeixes... però de veritat no has provat la pastilleta blava? Sisi la de la felicitat! Nano com dieu vosaltres això és “Mano de Santo”!

MANOLO:

La verdad es que no.. yo confiava en mi pequeñina.. pero ahora que lo dices es buena idea.. Me la tomaré sin que lo sepa la Encarni, me engraso las caderas y major que er’ James Bond ese en sus peliculas, con amor pero a lo bestia.. veras que 5 minutos le voy a hacer pasar.

JOSEP:

Mira que bé collons! Però ves en compte no me la deixis sense cintura que aquestes edats.. Però confio en tu Manolo! Ja et diré on aconseguir-les i veuràs.

MANOLO:

Josep, que raro habláis aquí coño.. que si “Collons”, que si “ves en compte”... pero uno se acostumbra, mañana te voy a decir si ha surgido efecto y si han sido los 5 minutos más intensos en 20 años.. exceptuando la copa del Rey de mi Sevilla i las Uefa’s.

JOSEP:

Molt bé Manolo! Aquesta tarda quedem al bar d’en Xevi i et dic com aconseguir-les.. i jo ara me’n vaig que tinc encarregat un disfraç de “cowboy” d’aquests per a la meva Ramona i la pastilleta ja va fent efecte (es nota com les parts baixes d’en Josep van augmentant de volum i marxa lentament entre rialles).

––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––

HÉCTOR CABRERA

Exterior. Terrassa d'un bar

Dos homes asseguts en una terrassa de bar discuteixen sobre el partit de futbol del cap de setmana anterior. Comencen quan ho llegeixen en el diari.

Joan: buf! Quina desfeta ahir eh?

Albert: i tant, que esperaves amb aquests laterals que tenim. Molt ràpids a atacar i no baixen mai.

J: I si hem d'esperar que ens ho solucioni l'Alexis aquest...

A: 37 milions...

Els dos riuen mentre passen algunes fulles. Incrèduls, no se n'adonen de les noticies que passen ja que estan pendents encara de riure i dels milions que va costar.

A: ep, i això?

S'aturen en una notícia del suïcidi d'un home el dia abans de ser desnonat

J: collons...ja en son uns quants no?

A: amb aquest ja són uns cinc diria

J: bueno és el que cal

A: com?

J: clar, com el que es va fotre foc enmig d'una plaça. Cal un màrtir.

A: un màrtir?

J: si home, ja ho veuràs. Després d'això, tot esclatarà. Només cal aquesta guspira...bueno cinc guspires

Riu, buscant que l'altre ho faci. Però l'altre no riu.

J: bé, ara en serio, aquest és un heroi.

A: un heroi?

El mira cada cop més amb cara de no entendre resistència

J: sí, un heroi, un màrtir. Aquell que s'ha tret la vida per el col·lectiu. Sinó fos per a ell estaríem tots adormits. És un lluitador dels de debò.

A: en serio ho dius?

J: clar, un carrer ja per a ell!

A: però... tu realment creus que volia un carrer? O que per un moment ho va fer per a ser considerat un heroi
J: home...un carrer no, però segurament se li devia passar pel cap lo de l'heroisme no?

A: mare meu...

Bufa i fa que no amb el cap

J: coi, és el màxim acte d'amor a la lluita, ens ha guiat a la lluita, és un heroi

A: Si, és la màxima expressió d'amor, però no a la lluita

J: i a que doncs?

A: a la vida

J: com? Tu desvarieges. Com vols que sigui un acte d'amor abandonar-la.

A: sí, és ben senzill. Ha vist que no pot més, que no pot seguir. Que li espera un futur pagant un deute etern i que no sortirà mai d'aquest cercle de misèria. A més, haurà de veure com els seus fills, la seva companya, en fi, els seus; també viuran aquest cercle. Que la seva família pròxima s'ha quedat lligada al mateix deute que ell i per això no hi ha opció de progrés. I no un progrés econòmic eh, sinó el fet de créixer, que els seus nanos tinguin una educació pública i puguin viure amb normalitat. Simplement que ja no podrà tenir cap moment de tranquil·litat, que no podrà viure la vida, que ara ja, només viurà per treballar. Que no hi ha més, que s'ha acabat. I per això.

J: si si, molt maco, però perquè abandonar-la?

A: perquè malviurà. Perquè tot allò que s'estima no tornarà, li espera un futur negre lligat a treballar. I és per això. L'acte més gran d'amor cap a la vida que ell volia, és deixar-la fins on ha viscut i no passar la resta dels dies malvivint i esgarrant tot el que havia fet.

J: aaaah carai carai

A: però bueno, que potser no és així eh, per cert, Arbeloa juga demà o no?

–––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––

YASMINA PALOMINO

CURTMETRATGE

Primera escena

En el primer pla apareix un rellotge digital il·luminat marcant les 7:59 i està situat dins d’una habitació a les fosques. El rellotge es canvia marcant les 8:00 i sona el despertador, de cop algú el para i s’encén la llum. Apareix una noia en el llit, que badalla i s’estira. Seguidament es destapa i s’aixeca.

Segona escena

Apareix la noia caminant pel carrer i entra a la classe de la seva universitat. A classe, se la veu més distreta que atenta però tot i així agafa apunts.

Tercera escena

La noia torna a casa, menja i seguidament es posa a fer feina a l’ordinador.

Quarta escena

La Laura va a un bar on es troba amb les seves amigues.

Carla: Mira-la!
Laura: Hola noies!
Anna: Hola!

Es saluden fent-se dos petons i la Laura s’asseu.

Laura: Com esteu?
Anna: Bé, com sempre. I tu?
Laura: Bé, una mica cansa perquè últimament estic bastant ocupada amb els treballs
          que haig de fer.
Carla: Si, la veritat és que últimament ens veiem poc, hauries de buscar més
                estonetes amb nosaltres.
Laura: Doncs la veritat es que si, que necessito més temps lliure.
Carla: L’altre dia va ser molt bo, te’n recordes? (dirigeix la mirada a la l’Anna).

L’Anna fica una cara com si no se’n recordés.

Carla: Si ahir quan buscava el mòbil.
Anna: Ah si, jajaja! Explica-li!
Laura: jajajaja! Què vas fer ja?
Carla: Doncs calla, que ahir quan vaig sortir de treballar, vam quedar per a fer el cafè i això que vaig agafar el mòbil i veig que el fons de pantalla era diferent. Començo a mirar-lo, i veig que era el meu però de cop comença a sonar i a la pantalla veig el meu nom, com si m’estigués trucant jo mateixa, així que l’agafo i era el meu company de feina que té el mateix model de telèfon que jo. Ens havíem canviat els mòbils!

Totes riuen.

Laura: jajajaja quina feinada que tens!

Cinquena escena

Arriba la Laura a casa, sopa i se’n va a dormir. Un cop s’estira al llit comença a pensar però no sembla gaire contenta.

Sisena escena

Torna a sonar el despertador a les 8 del matí, la Laura l’apaga però no s’aixeca. Uns minuts més tard, la mare de la Laura entra a l’habitació de la Laura, li fa un petó a la galta i li diu:

Mare: Filla, t’has d’aixecar que t’ha sonat el despertador.
Laura: Ara vaig mama.

La Laura s’aixeca.

Setena escena

Apareix la noia caminant pel carrer i entra a la classe de la seva universitat. Seguidament comença a escoltar i a prendre apunts.

Vuitena escena

La Laura torna a casa, menja i seguidament es posa a fer feina a l’ordinador. Aquest cop es passa tota la tarda fent feina.

La Laura mira el rellotge i veu que ja són les 8 de la nit, així que decideix parar a descansar i es connecta al facebook. Allà comença a parlar amb un noi que la fa riure i oblidar-se de l’avorriment de tarda que ha passat.

Novena escena

Es fa tard així que marxa a dormir, s’estira i tanca la llum.

Desena escena

Com cada dia, el despertador sona a les 8 del matí, la Laura s’aixeca, se’n va a la universitat, i un cop allà,  comença a agafar apunts.

Onzena escena

La Laura arriba a casa on està la seva mare que l’espera per dinar.

Mare: Hola Laura!
Laura: Hola mama.

Es fan dos petons i la laura, comença a parar taula. Un cop s’asseuen les dos a taula comencen a parlar.

Mare: Com ha anar la universitat?
Laura: Doncs mira, bé, com sempre.
Mare: Vols que anem a mirar roba aquesta tarda?
Laura: Si, perfecte!

Dotzena escena

Estan la Laura i la seva mare mirant roba. La mare li ensenya un vestit que sembla un drap i les dos comencen a riure. Al final la Laura troba un jersei que li agrada i la seva mare li compra.
Un cop arriben a casa, la Laura va a la seva habitació i es connecta una altre vegada al xat del facebook. Seguidament comença a parlar amb el noi de l’altre dia, però ràpidament es fa tard, així que la noia s’acomiada i marxa a dormir. Un cop estirada torna a pensar i posa una cara d’avorriment, com si no estigués satisfeta d’alguna cosa.

Tretzena escena

La Laura torna a aixecar-se a les 8 del matí. Mira el mòbil i veu que té un whatsapp, l’obre i veu que la seva millor amiga, li ha enviat un missatge que deia: “Tinc una coseta per tu, vols que quedem aquesta tarda?”, seguidament la Laura contesta: “Amb aquesta presentació no et puc dir pas que no, vols que quedem a les 17:00 al parc de les Casernes?” L’amiga seguidament contesta: “Perfecte, ens veiem allà!”

Catorzena escena

Se’n va a la universitat i amb un somriure a la cara, comença a escoltar al professor i a agafar apunts.

Quinzena escena

La Laura torna a casa, dina i torna a marxar per veure’s amb la seva amiga Mireia.

Setzena escena

Es troben en el parc, es fan una abraçada i dos petons amb gran alegria.

Mireia: Ja tenia ganes de veure’t! Com estàs?
Laura: bff jo també tenia moltes ganes de veure’t, com ha anar el viatge?
Mireia: El viatge ha anat perfecte, i per això mateix volia quedar avui amb tu.

Li dóna una bosseta petita de regal. La Laura l’obre i veu que és un braçalet.

Laura: oooh, moltes gràcies! M’encanta!

Les dues s’asseuen en un banc del parc i es comencen a posar al dia: parlen, riuen, van a caminar... Fins que es fa tard i cadascuna marxa cap a casa.

Dissetena escena

Avui finalment no té classe i es pot aixecar a l’hora que vulgui. Així doncs s’aixeca a les 10 del matí. No es desperta molt alegre així que decideix esmorzar i anar a donar un passeig ella sola. Mentre va passejant va pensant i s’adona que no es sent feliç, que els dies passen i no els passa contenta. S’asseu al banc d’un parc i comença a pensar en els últims dies i de cop, li venen en ment tots els petits detalls que l’han fet somriure aquells dies: tant les xerrades que ha tingut amb aquell noi especial, com el petó que li va fer la seva mare al aixecar-se, com el regal de la seva amiga, els riures amb les altres amigues... I finalment s’adona que el que realment importa són els petits detalls que han succeït al llarg de la setmana.

La Laura,  puja les cames plegades al banc, les agafa amb els braços, recolza el cap a les mateixes cames i somriu.  

–––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––